Ho diu la Montero!

Enmig de tanta verborrea sobre demandes de finançament singular i respostes de multilateralitat, més d’un ens preguntem si hem fet tot el recorregut que hem fet per tornar al punt inicial. S’entén com a punt inicial la visita del president Artur Mas al president Mariano Rajoy el setembre del 2012 per demanar-li el pacte fiscal. Però no. No hem tornat al punt inicial. Ni de bon tros! És molt pitjor i molt més dramàtic on estem dotze anys després! Ara ens acollonen en tota l’extensió de la paraula. I no hi ha ni educació. Rajoy contestava amb les formes i les maneres d’un senyor. Ara ens tracten amb el sarcasme i la sornegueria dels pinxos de barri. Sarcasme, diccionari en mà, “és una burla mordaç, corrosiva i sovint ofensiva. És una crítica malintencionada i descaradament disfressada, cruel, amb la qual s’ofèn o es maltracta algú. La funció del sarcasme és fer mal amb paraules amargues”. I per sarcasme, el sarcasme amb gràcia andalusa de la vicepresidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero. Demana públicament al PP que s’escarquilli per pactar una reforma del finançament, que és un tema dels partits que ella rebateja com “generalistes”, i se’n fot a la cara, de la proposta d’ERC, que “d’aquí a quatre dies” [sic] ja no serà en el govern de la Generalitat. Ni és cosa meva, ni d’en Pere ni d’en Berenguera! És la ministra Montero, qui ho diu! Ni enrogeix, ni es despentina! I diuen que negociem no sé què, en no sé quina taula!