Ho diu la Montero!

Enmig de tanta ver­bor­rea sobre deman­des de finançament sin­gu­lar i res­pos­tes de mul­ti­la­te­ra­li­tat, més d’un ens pre­gun­tem si hem fet tot el recor­re­gut que hem fet per tor­nar al punt ini­cial. S’entén com a punt ini­cial la visita del pre­si­dent Artur Mas al pre­si­dent Mari­ano Rajoy el setem­bre del 2012 per dema­nar-li el pacte fis­cal. Però no. No hem tor­nat al punt ini­cial. Ni de bon tros! És molt pit­jor i molt més dramàtic on estem dotze anys després! Ara ens aco­llo­nen en tota l’extensió de la paraula. I no hi ha ni edu­cació. Rajoy con­tes­tava amb les for­mes i les mane­res d’un senyor. Ara ens trac­ten amb el sar­casme i la sor­ne­gue­ria dels pin­xos de barri. Sar­casme, dic­ci­o­nari en mà, “és una burla mordaç, cor­ro­siva i sovint ofen­siva. És una crítica malin­ten­ci­o­nada i des­ca­ra­da­ment dis­fres­sada, cruel, amb la qual s’ofèn o es mal­tracta algú. La funció del sar­casme és fer mal amb parau­les amar­gues”. I per sar­casme, el sar­casme amb gràcia anda­lusa de la vice­pre­si­denta i minis­tra d’Hisenda, María Jesús Mon­tero. Demana públi­ca­ment al PP que s’escar­qui­lli per pac­tar una reforma del finançament, que és un tema dels par­tits que ella reba­teja com “gene­ra­lis­tes”, i se’n fot a la cara, de la pro­posta d’ERC, que “d’aquí a qua­tre dies” [sic] ja no serà en el govern de la Gene­ra­li­tat. Ni és cosa meva, ni d’en Pere ni d’en Beren­guera! És la minis­tra Mon­tero, qui ho diu! Ni enro­geix, ni es des­pen­tina! I diuen que nego­ciem no sé què, en no sé quina taula!