Marrameu

Els gats, mis­te­ri­o­sos i ele­gants, pas­se­gen amb gràcia pels car­re­rons de la nit, amb els ulls simu­lant dos fars enmig de la penom­bra, com si fos­sin cuques de llum. Silen­ci­o­sos, l’ins­tint caçador els manté alerta davant de qual­se­vol movi­ment. Els gats obser­ven el món amb una sere­nor enve­ja­ble, com si sabes­sin secrets ances­trals que la resta de nosal­tres hem obli­dat. Cri­a­tu­res lliu­res i inde­pen­dents, llis­quen per la vida amb aires d’enigma fílmic i savi­esa mil·lenària, recor­dant-nos que cal abraçar la nos­tra natura sal­vatge per tro­bar l’essència del viure. Si es posen malalts, són les bes­ti­o­les més agraïdes del món. Dei­xen de banda l’eti­queta d’esquerps i són capaços de donar-te les gràcies ofe­rint-te amor sense límits. Se t’apro­pen, et lle­pen la mà, et cope­gen amb el cap, se t’asse­uen a la falda i dor­men al cos­tat del coixí amb una pota sem­pre sobre la teva. La intel·ligència felina es revela en tota la seva esplen­dor, tei­xida amb fils d’intuïció i astúcia. Els gats, de lli­natge diví, ens diuen que la savi­esa resi­deix en la mirada aguda de qui sap escol­tar el xiu­xi­ueig de l’uni­vers. Guar­di­ans de l’invi­si­ble, ens con­vi­den a sub­mer­gir-nos una mirada abis­sal que conté veri­tats ocul­tes. Si els gats pogues­sin par­lar, no ho farien. Els entenc. Tot i que soc més de gos­sos ara con­visc amb cinc gats. Us deixo la metàfora en safata.