Deixem Carvajal en pau

Carvajal em carrega molt. Em carrega com a futbolista. Em carrega com a madridista, i em carrega com a persona. Em carrega a l’alçada d’aquells madridistes que m’han carregat de veritat. Més que Figo, per exemple, que sempre l’he trobat un pobre noi. Tan pobre noi com el que el va immortalitzar amb un cap de porc a la gespa. Sense més animus injuriandi que el que hauríem de permetre en converses de taverna, trobo que Carvajal és un cap de porc i que l’àvia Neus l’hi diria amb tota l’extensió de les paraules. Una tête de cochon en versió veïns de dalt. El trobo cap de porc a l’alçada de grandíssims però insuportables jugadors com ara Vinícius, Cristiano, Pepe o Hierro. Però amb la d’actituds, gesticulacions i detalls de podrigai que exhibeix Carvajal al camp, no entenc per què tanta exasperació amb el lleig que va fer a Sánchez! Com si fos la primera vegada que algú aprofita el seu segon de glòria mediàtica per reivindicar-se! Com si no hi tingués dret! Com si esport i política no anessin íntimament lligats o no fossin el mateix! Com si no haguéssim pujat al cel dotzenes de campions que en el seu “moment Carvajal” varen fer un gest pels valors en què creien! Carvajal creu en el que creu, és un fatxenda entre Abascal i Alvise, i exerceix el dret a deixar-ho clar! Deixem-lo en pau! Deia l’àvia Neus que val més conèixer que ser conegut! Per raons diferents, però jo potser també li faria un lleig a Pedro Sánchez!