El calvari de l’AP-7

El dilluns 15 de juliol sortia de Girona a les 10 h i m’encarava cap a l’AP-7 per arribar a Viladecans (Baix Llobregat) aproximadament a les 11.30 h. Doncs bé, a les 15 h encara em trobava aturada al Papiol. La mala sort dels accidents i les retencions que provoquen. És clar. Tantes hores al cotxe donen per pensar, per observar, per maleir, per respirar profundament i per escoltar la graella sencera de dues emissores conegudes de ràdio. I em pregunto si això seguirà passant tan sovint com fins ara. Perquè els casos puntuals són això, puntuals. Però la reiteració dels casos els converteix en quelcom que emprenya, esgota i que no es pot passar per alt. Perquè la reiteració dels fets no és una casualitat sinó fruit d’una causalitat. Aquell dia vaig ser jo, però un altre dia –repeteixo que passa sovint– podria ser qualsevol lector un dels afectats. Perdran el dia, la jornada o la trobada. Mentre siguin a la carretera diran cent cops el nom del porc i després, potser, com jo, demanaran solucions.