El ‘xava’ que es va fer estimar

He deixat passar uns dies per escriure sobre Waldo Ramos. El vaig tractar quan va arribar al Girona FC la temporada 1984/85, aviat farà quaranta anys, substituint Alfons Muñoz com a entrenador, i sempre més vam mantenir la relació. Era amic de Xavi Agustí, que va ser el mitjancer perquè Joan Mis, llavors president del Girona, el fitxés. Quin trio d’amics, d’entesos de futbol, que se les fotien contínuament. Va arribar amb el seu accent característic, saberut i amb aquella imatge que enganyava perquè semblava xulo i ho era però no tant. El xava, el vam batejar. De fet en Xavi ens el va presentar com “el macarra de la Barceloneta” i així l’hem estat anomenant. Dimecres passat va morir a Lloret de Mar als 85 anys.

Nascut a Huelva, va arribar molt petit a Catalunya i es va fer un nom al món del futbol a les categories menors de l’Espanyol i del Barça. Entrenava el Barça Atlètic, el segon equip juvenil del club, i allà tenia jugadors que marcarien una etapa. El pas de Laureano Ruiz del juvenil A al primer equip va fer que en Waldo arribés al primer equip juvenil i aconseguís proclamar aquell equip campió d’Espanya. Entre els jugadors que va tenir hi havia Carrasco, Calderé, Cándido, Moratalla, Rojo o Pere Gratacós, que després de retirar-se va ser el seu ajudant al Figueres, a segona B, la temporada 1993/94.

Entre el Barça i el Girona va passar per Malgrat. Al Girona hi va fer una bona temporada, però l’equip de la seva vida va ser el Palamós. El va agafar a regional preferent i en tres temporades el va pujar a segona A i en aquesta categoria va acabar vuitè. Després de quatre temporades va fitxar pel Màlaga. Havia d’entrenar-lo a primera, però va baixar. Juanito, el mític jugador del Madrid, n’era el director tècnic. Van començar amb mal peu. Juanito va anar a fer de comentarista al mundial d’Itàlia i Waldo li ho va recriminar perquè havia d’estar fent l’equip. Va durar onze jornades (quatre victòries, cinc empats i dues derrotes) i el van fer fora anant cinquens. El Màlaga no va pujar.

Després va passar pel Figueres i va tornar a Palamós, però no va poder evitar el descens. Encara, recorda Francesc Sánchez Carcassés, un dels seus grans amics, va fer una temporada de delegat quan li ho van demanar. Sempre va ser soci del Palamós, on encara recorden aquells quatre anys màgics i com cada any el propietari del restaurant Vall-llobrega, en Sonso, convidava Waldo i la plantilla a un senglar: el senglar d’en Waldo, en deien, i un any el van passejar, el senglar, pel camp del carrer Cervantes.

Era estimat pels jugadors. Li agradava el futbol de toc i en aquell vell camp de terra del Palamós feia un 4-3-3 que encara es recorda. Era un xava que es va fer estimar. Havia treballat en negocis dels seus amics, els germans Lao, d’escurabutxaques, era amic d’en Minguella, un representant d’un futbol que ha canviat molt i no per a bé. Amic dels seus amics, entre els quals Albert Mateos, de qui es va poder acomiadar dos dies abans de la seva mort. Gaudia en els dinars a can Nitus Granados, a la Garrotxa, on se l’estimava tant com se’l temia pels rotllos que deixava anar. Descansi en pau!