La Rambla

Diuen els que viatgen que hi ha pocs passejos al món com la Rambla de Barcelona. Aquest boulevard tan imperfecte, tan caòtic i tan –diguem-ne– multicultural que mor al mar, que té una mescla de París i l’Havana, encara desperta passions a qui el visita. Malgrat tot el desgast, malgrat la misèria que s’escola des del Raval. Malgrat el turisme histèric i vermellós que l’ocupa sense pietat. Segueix seduint precisament pel desgavell que és, per l’espontaneïtat que llueix, i per la gent, l’enorme quantitat de gent diferent que hi desfila. A Barcelona pots jugar al joc de vestir-te per ser el més estrambòtic dels que circulen pels carrers. No ho aconseguiràs. Sempre hi haurà algú que et superarà. I segurament el trobaràs passejant per la Rambla.

Ara, la rambla de rambles està canviant de pell. Deixa enrere l’estètica del segle passat, el gris, les voreres, els entrebancs, i muda el seu aspecte cap a un caràcter més modern, més continu, més fàcil als ulls. Aquesta setmana ha acabat la primera fase de les obres. Val la pena anar-ho a veu-

re, als peus de Colom. En paral·lel, el passeig busca renovar la seva ànima, restringint comerços que no, i afavorint iniciatives que sí. A poc a poc. El més important és anar-hi a passejar. Sempre que puguem.