Les banyistes de Renoir

Ho apun­tava ahir: es podria fer una sèrie d’Ombres amb el motiu pictòric de les banyis­tes, la majo­ria de les quals no s’estan banyant, de manera que hem de supo­sar que ho han fet o ho faran. La seva nuesa es mos­tra millor fora de l’aigua. En canvi, i no és per res, no hi ha pin­tats gai­res banyis­tes. Seguint amb les banyis­tes, faré atenció a Pierre-Auguste Renoir, que va pin­tar-ne diver­ses. Ho va començar a fer quan, després d’un viatge a Itàlia i men­tre s’ini­ci­ava en el tema del nu femení, va entrar en crisi amb l’impres­si­o­nisme i es va tor­nar més clàssic. Tant que, a més d’influir-lo Rafael, per pin­tar Les gran­des baig­neu­ses va tenir pre­sent Ingres. Amb molts d’estu­dis pre­pa­ra­to­ris, bus­cant suport en el dibuix, va tri­gar tres anys (del 1884 al 1887) per enlles­tir un qua­dre en què, amb unes figu­res al fons banyant-se en una gorga, es mos­tren dues dones en una roca (n’hi ha una altra, més jove, d’esquena i amb les cames a l’aigua) amb carns ufa­no­ses i acti­tud volup­tu­osa. Una, fron­tal, i l’altra, de per­fil, essent-ne la model Suzanne Vala­don, feta pre­sent com a pin­tora en aques­tes Ombres. Una altra model cèlebre (Cat­he­rine Hes­ling, que va casar-se amb un fill del pin­tor Jean Renoir, induint-lo a con­ver­tir-se en cine­asta per fil­mar-la en els seus pri­mers films) va ins­pi­rar una de les dues últi­mes banyis­tes renoi­ri­a­nes. Al fons de Les baig­neu­ses, títol del qua­dre que Renoir va pin­tar poc abans de morir al 1919, també hi ha qui es banya; però elles dues estan aja­gu­des i, amb els sac­sons à plein air, trans­me­ten una joia de viure. Renoir va pin­tar-les al jardí amb oli­ve­res de la seva casa de Cag­nes-sur-Mer, on, envol­tat de natu­ra­lesa, va viure de gran i va retro­bar una manera de pin­tar entu­si­asta, lliure, cromàtica­ment audaç.