Abraçades i petons
Cada estiu, quan ens trobem al dinar familiar de campanya, els parents sobrevinguts, siguin cunyats, nebots o cosins segons, ens tornen a retreure aquesta mania nostra de rematar els dos petons de benvinguda allargant l’abraçada per picar-los l’esquena. Semblem entrenadors encoratjant un jugador a sortir al terreny de joc. Ni ens n’havíem adonat, però és un costum genèticament compartit: abracem com si fos un acte vergonyant que calgués trivialitzar amb aquest colofó de broma. La nostra tendència a reprimir les expansions afectives a vegades ens porta, com he observat en l’última trobada, a situacions incòmodes. Per exemple, estem agafant el costum de no buscar la galta per al segon petó protocol·lari, sinó de seguir check-to-check i fins i tot d’empènyer l’altre a simular un balanceig, un pas de ball, al final del qual els parents de segon i tercer grau queden tan descol·locats, que un cop acabada la contradansa i el copet a l’esquena, els persisteix al pensament aquell petó que falta i el busquen quan tu ja t’apartaves, de manera que acabeu amb un petó tort al nas o a la boca que us fa desviar a tots dos la vista com si aquell gest bonic l’hagués espatllat un invitat indecorós.
Hem après a fer abraçades de pantomima. Sense formar part de la generació dels Teletubies, n’hem rebut els efectes a través dels nebots i els fills, però allò que al principi era una brometa que ens fèiem entre amics, estrafent la veu i obrint els braços amb exageració, ha acabat sent una espècie d’alliberament, l’única manera que tenim de tocar-nos, d’estrènyer els cossos que ens importen sense que se’ns vegi la carn sota la pell. Fem veure que som sentimentals, i és aquest fer-ho veure, el que ens ajuda a ser-ne. Toni Sala ja observava a Una família el conflicte que tenim els catalans amb les emocions. La majoria de nosaltres, els que ja tenim una edat, ens hem educat en cases on els petons eren escassos, doctorals i precipitats. Al pare, des que vaig entrar en l’edat adulta, n’hi havia fet poquíssims, però els recordo tots, perquè a cada un em mirava com si em veiés per primera vegada. Algun dia n’aprendrem. Mentrestant, perdoneu-nos: us piquem l’esquena perquè no sabem com dir-vos la falta que ens feu.
