El tren d’Olot

Cada estiu es veuen a les xarxes socials fotografies i articles que recorden el darrer viatge del tren d’Olot, ara fa 55 anys. Pensar en el carrilet que no tenim des del 16 de juliol del 1969 és sobretot un exercici de nostàlgia per als olotins, però alhora una porta oberta a l’enveja vers els pobles i ciutats que tenen estació i, inevitablement, una ocasió per mostrar-nos reivindicatius, com pertoca en una època de conscienciació sobre la mobilitat sostenible. Aquell tren de via estreta, primer d’emblemàtiques màquines de vapor i després de locomotores dièsel sense encant, va desaparèixer perquè la manca d’inversions a la línia el van condemnar a ser obsolet. S’explica l’anècdota que un bon dia, en reprendre la marxa a la sortida del baixador de Codella, el personal del tren va convidar a dur-lo fins a Olot un home que caminava al costat de la via, i que la resposta va ser: “No, gràcies, tinc pressa”. Sigui o no certa, l’escena és ben il·lustrativa perquè es veu que realment la velocitat que agafava aquell carrilet no era per tirar coets. Mentrestant, prosperava imparable el transport de viatgers per carretera al qual ens hem hagut d’acostumar. De potenciar el transport de viatgers i mercaderies en tren, per tal de buidar de cotxes particulars i camions les carreteres, en aquest país se’n parla molt i s’avança poc, tot i que el sentit comú ens indica que cal fer aquest pas amb urgència, seguint l’exemple de molts països d’Europa, si de veritat ens creiem això de la sostenibilitat. En el cas d’Olot, existeix l’avantprojecte de tren lleuger entre aquesta ciutat i Girona passant per Banyoles. No sé si el veurem mai, aquest prodigi, soc pessimista en això de les infraestructures, i encara més, si aquestes trepitgen l’ull de poll de sectors econòmics molt influents: el del transport de viatgers i mercaderies per carretera, dels fabricants d’automòbils, sense oblidar les petrolieres i, ben aviat, les elèctriques, per allò del cotxe elèctric.

Però mai se sap, potser algun dia s’imposa la coherència i la prioritat del bé comú passa per sobre dels interessos particulars. Digueu-me ingenu. En qualsevol cas, als d’Olot sempre ens quedaran els juliols per enyorar i somiar.