Tribuna
Els vots i els morts
“La seqüència que porta al reconeixement de l’Estat palestí per part de l’Estat espanyol contrasta amb les vicissituds en el fallit procés d’independència de Catalunya
“Ens vam estalviar morts (i deixo al marge l’ombra que encara projecta el 17-A), però tampoc vam assolir l’objectiu i ni tan sols el reconeixement de cap altre agent internacional
La primavera d’enguany, el govern espanyol de Pedro Sánchez va reconèixer l’estat de Palestina amb la suposada pretensió d’afavorir la pau en el conflicte a la Franja de Gaza, que ha comportat desenes de milers de víctimes mortals. La posició diplomàtica espanyola, doncs, s’ha decantat per acceptar l’estatalitat d’una Palestina en la qual no hi ha hagut eleccions legislatives d’ençà de l’any 2006. Les darreres eleccions presidencials havien estat l’any 2005, que foren guanyades per Mahmud Abbas. Però quan Hamàs es va imposar en les eleccions del 2006, amb una majoria aclaparadora a Gaza, Abbas va prohibir qualsevol partit que no reconegués el dret de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina de representar tots els palestins i va suspendre fins avui qualsevol procés electoral.
Hamàs, com és sabut, és un grup que la Unió Europea considera una organització terrorista i que va ser responsable de la carnisseria de més d’un miler de víctimes en el festival de música de Re’im el 7 d’octubre del 2023, amb el consegüent empresonament de centenars d’ostatges civils israelians i d’altres nacionalitats, cosa que ha representat el detonant del conflicte enmig del qual es produí el reconeixement espanyol (juntament amb el noruec i l’irlandès) de l’Estat palestí. En definitiva, als governs de les suposades democràcies liberals com es podrien considerar Espanya, Noruega i la República d’Irlanda no els va importar que no hi hagués democràcia en el sistema de govern que reconeixien ni van demanar els percentatges de participació en un referèndum o en unes eleccions.
Al final allò que va importar van ser les desenes de milers de morts que s’havien produït. El cas de Palestina il·lustra amb tots els ets i uts que, quan es tracta de construcció d’estats, els morts tenen més rellevància que els vots. Potser és l’única cosa que té rellevància, ja que pràcticament no hi ha cap comunitat que hagi assolit la plena sobirania sense pagar aquest peatge, sigui de manera directa o, com també s’ha esdevingut, de manera indirecta, en els casos en què la potència ocupant es troba immersa en un conflicte global i és massa feble per retenir els secessionistes. Això és així perquè potser la sobirania es troba íntimament vinculada amb l’exercici de la violència, amb el dret de disposar, com ja s’insinuava en el Digest i després fou elaborat per teòrics com Bodin, Hobbes i Foucault, de la vida i de la mort.
Sens dubte la seqüència que porta al reconeixement de l’Estat palestí per part de l’Estat espanyol, per no parlar d’altres conflictes d’alta intensitat centrats en la qüestió territorial com ara la guerra d’Ucraïna, contrasta amb les vicissituds que vàrem viure al caliu del fallit procés d’independència de Catalunya. Durant anys vam estar pendents de si les opcions que apostaven per una República Catalana tenien majoria al Parlament, de si havien de tenir una majoria del 50% del vot popular (com finalment s’esdevingué en les eleccions al Parlament de Catalunya del febrer del 2021) i de si el referèndum de l’1 d’octubre tenia prou legitimitat per procedir a la declaració unilateral i fer-la efectiva. Vam estar així principalment preocupats per la qüestió del consentiment i de la legitimitat democràtica quan la creació d’estats depèn principalment de la capacitat d’imposar un ordre a aquell que no l’accepta, és a dir, de la coacció, que és allò a què va recórrer el Regne d’Espanya per tal de frenar les ambicions d’emancipació nacional de la majoria i, especialment, d’atemorir la nostra classe política.
La primavera del 2024 també serà recordada, doncs, a banda del reconeixement espanyol de Palestina, pel col·lapse en les eleccions al Parlament del 12 de maig d’aquesta majoria que aspirava a l’estat català. En cap moment del cicle entre el 2015 i el 2024 es va optar per concretar aquest consentiment inequívoc en eleccions parlamentàries o en referèndum amb el desplegament de mecanismes coactius que fessin efectiva la nova legalitat de l’estat independent. Sí, ens vam estalviar els morts (i deixo al marge les ombres que encara projecten els atemptats del 17 d’agost del 2017), però tampoc vam assolir l’objectiu i ni tan sols vam obtenir el reconeixement de cap altre agent internacional. Probablement varen veure que no estàvem disposats com a societat al sacrifici que s’exigeix per assolir la llibertat.