De platja i muntanya

La primera Clàssica Terres de l’Ebre de ciclisme ha posat este territori al mapa del calendari ciclista internacional. La nova cursa ha irromput en la categoria 1.2 de l’UCI Europe Tour i, vist el desnivell i el terreny feréstec de l’últim tram d’ascensió a les antenes de Mont Caro, fins ara verges de competició, pot aspirar a anar pujant esglaons de prestigi categoritzat i convertir-se en l’Angliru, el Galibier o el Mortirolo de les Terres de l’Ebre.

Més enllà de l’argot ciclista, però, o cronològicament abans, les administracions locals i supramunicipals s’ho han cregut. Van apostar per posar les mars d’arròs, d’oliveres i de vinya en el punt de mira de l’helicòpter que permet fer arribar la senyal de televisió a les llars, ja que tant Televisió de Catalunya com Euroesport van retransmetre la cursa en directe. També va quedar retratat el monument franquista de Tortosa, però si ens centrem en l’esdeveniment, globalment, com a plataforma de promoció i reimpuls d’una marca que ja no necessita donar-se a conèixer com fa un parell de dècades, la valoració només pot ser positiva.

Potser tot va començar amb la lluita contra els plans transvasistes de l’últim govern d’Aznar. Des d’aleshores, el discurs identitari ebrenc, per no dixar el marc esportiu, ha anat driblant complexos i greuges i ha anat guanyant autoestima. També ha resultat d’ajuda la condició de destinació natural i de grans espais oberts, consolidada per força durant la pandèmia de la covid.

Ara, quan ser “d’allà baix” fa dies que és alguna cosa més que una senya folklòrica; quan al Delta, les platges i el massís dels Ports com a carta de presentació, s’hi han afegit elements naturals, patrimonials, culturals i de memòria democràtica que van des d’Alcanar fins a l’Ametlla de Mar i des de Sant Jaume fins a Flix, ha estat més fàcil recórrer a l’esport per relligar-ho tot en una amanida itinerant que a banda d’exhibir la gran actuació de l’escalador d’Ullastrell Abel Balderstone ha propulsat el potencial ciclista però també turístic del territori.

No es tracta d’aspirar a atreure un turisme massiu que convertisca les comarques de l’Ebre en allò que no són, però si l’helicòpter del Tour de França inspira viatges de turisme, per què la Clàssica Reserva de la Biosfera no pot tindre el mateix efecte, cadascú en la seua proporció, envers les Terres de l’Ebre?

És qüestió de persistir i recollir-ne els fruits, amb equilibri –les quatre comarques es van repartir el temps de pas del pilot per les seues carreteres– i amb la sensació de remar tots en la mateixa direcció, cosa que no passava sovint i ara es dona amb certa regularitat.

L’alçària del Mont Caro s’ha revelat simptomàtica de l’altura de mires amb què cal projectar el territori. L’Ebre comença a ser alguna cosa més que un riu. La vegueria virtual no s’entén sense el riu Ebre i el seu delta, però també ha posat en remull racons, vestigis i elements fins ara eixuts de publicitat.