Massa que has callat!

Aquesta vegada Ernest Mara­gall no s’ha vol­gut empas­sar bou per bèstia grossa, que és el que es prova de fer amb els car­tells de l’Alz­hei­mer, per gros, vil i mesquí que sigui. De fet, amb els car­tells en si ja ho havien acon­se­guit durant uns mesos. Feia més d’un any que s’havien repar­tit i que s’havia vist la imatge dels repar­ti­dors, però el mort s’havia guar­dat a l’armari i només ha sor­tit a la llum quan les famílies han anat a mata-dego­lla pel con­trol de les res­tes de poder autonòmic a què encara poden aspi­rar després de tres rebre­ga­des elec­to­rals. Com a cap que va ser de la guàrdia de corps del seu germà Pas­qual, Ernest Mara­gall por­tava anys curat d’espants del fun­ci­o­na­ment dels par­tits. De fet era un corb avançat quan va ater­rar fa sis anys a ERC. Com que havia recep­tat molt, sabia bé quan tocava pren­dre. I sabia bé com es pre­nien les grans deci­si­ons i on es pre­nien. Va accep­tar bou per bèstia grossa quan li varen dir des de dalt que tant li feia que unes primàries hagues­sin donat a Alfred Bosch la can­di­da­tura a l’alcal­dia. Des de Lle­do­ners hi volien un Mara­gall perquè cre­ien que el cognom era gua­nya­dor, i un Mara­gall hi va haver, i varen inter­can­viar con­se­lle­ria amb alcal­da­ble. I també sabia ben bé d’on venia la decisió quan es va haver d’empas­sar el vot en con­tra dels pres­su­pos­tos de la Colau, que li havia fotut l’alcal­dia amb Valls. Ara ha dit prou. Tres vega­des bou per bèstia grossa seria un excés. Massa que ha callat!