Massa que has callat!

Aquesta vegada Ernest Maragall no s’ha volgut empassar bou per bèstia grossa, que és el que es prova de fer amb els cartells de l’Alzheimer, per gros, vil i mesquí que sigui. De fet, amb els cartells en si ja ho havien aconseguit durant uns mesos. Feia més d’un any que s’havien repartit i que s’havia vist la imatge dels repartidors, però el mort s’havia guardat a l’armari i només ha sortit a la llum quan les famílies han anat a mata-degolla pel control de les restes de poder autonòmic a què encara poden aspirar després de tres rebregades electorals. Com a cap que va ser de la guàrdia de corps del seu germà Pasqual, Ernest Maragall portava anys curat d’espants del funcionament dels partits. De fet era un corb avançat quan va aterrar fa sis anys a ERC. Com que havia receptat molt, sabia bé quan tocava prendre. I sabia bé com es prenien les grans decisions i on es prenien. Va acceptar bou per bèstia grossa quan li varen dir des de dalt que tant li feia que unes primàries haguessin donat a Alfred Bosch la candidatura a l’alcaldia. Des de Lledoners hi volien un Maragall perquè creien que el cognom era guanyador, i un Maragall hi va haver, i varen intercanviar conselleria amb alcaldable. I també sabia ben bé d’on venia la decisió quan es va haver d’empassar el vot en contra dels pressupostos de la Colau, que li havia fotut l’alcaldia amb Valls. Ara ha dit prou. Tres vegades bou per bèstia grossa seria un excés. Massa que ha callat!