Brutícies recurrents

Fa prop de trenta anys que vaig començar en el món del periodisme local i malgrat els canvis, molts, que hi ha hagut en aquest període hi ha un aspecte que es manté inalterable. Com si no l’afectessin ni els anys passats, ni les modes, ni els interessos, ni els colors polítics, ni les prioritats. Encara més, jo diria que el temps enforteix la seva presència i la necessitat de parlar-ne. Com si fos un mantra passat de generació en generació que cal conservar. Com si fos l’essència mateixa de la societat. Com si fos el fonament sobre el qual edificar qualsevol política municipal amb garantia de tenir èxit. Senyores i senyors, els presento la brutícia. El tema recurrent, el debat mai no resolt, el motiu principal de les discussions entre govern i oposició, el lema de manifestacions i concentracions veïnals i l’encapçalament de qualsevol programa electoral que vulgui cridar l’atenció dels votants. La brutícia com a protagonista principal dels balanços a final d’any i de les inversions que garanteixin el seu control. Tot sigui perquè el municipi la mantingui ben allunyada i en pugui presumir davant la resta de poblacions. Aquesta obsessió, que es repeteix una vegada i una altra en les entrevistes a alcaldes i oposicions, té el seu moment àlgid quan arriba l’estiu i carrers i places són envaïts per nadius i forasters –especialment si es tracta de llocs turístics– delerosos de disfrutar de les vacances i de dedicar part del seu temps lliure a passar revista a la neteja pública, que, cal recordar-ho, financem una mica entre tots. És llavors quan les crítiques s’esmolen, es traslladen a les xarxes socials i s’escampen pel món virtual amb l’únic objectiu que quedi constància de l’enuig i la preocupació ciutadana, no pas de la voluntat real de trobar-hi solució. Perquè de solució definitiva i d’espais públics nets com una patena tot el dia, potser caldria deixar-ho molt clar, no n’hi ha ni n’hi haurà. Com a molt podem aspirar a no incrementar el problema i exercir de ciutadans exemplars també quan es tracta de no embrutar. Tots hi guanyaríem.