La mare estalviava pa

La Maria Teresa Clara Gros, la meva mare, de la Neus, de la Carme i d’en Jaume, és d’una gene­ració extra­or­dinària que ha vis­cut estal­vi­ant pa per poder donar-nos man­tega. Així ho can­tava en Joan Manuel Ser­rat a Cançó de bres­sol, de l’àlbum La tieta (1967). La mare encara no havia fet els qua­ranta i jo, amb nou anys, en feia dos que anava cada dia, de Calonge, a col·legi a Palamós. Érem feliços mal­grat l’escas­se­tat, les res­tric­ci­ons, la roba que ens passàvem de germà a germà i els pene­llons que ens pro­vo­cava la fred. Feliços o inge­nus, el cert és que ni hi pen­sa­ves, en les lle­tres d’aquell noi que de tant en tant assa­java al jardí de can Jaume Picas, sota la plaça de la Concòrdia. Només amb el pas del temps hem sabut apre­ciar quant de pa va estal­viar tota una gene­ració per donar-nos man­tega. Qui no té o ha tin­gut una Maria Teresa Clara que aquest agost en farà o n’hau­ria fet 90 i tants? I estal­vi­ant pa amb ella, per donar-vos man­tega a vosal­tres, no hi havia tota la colla? No eren totes, que esta­ven per la feina? Una Modesta Plaja. Una Pilar Vidal. Una Pilar Panto. Una Asunción Gra­lla. Una Marina Llo­ret. Una Mont­ser­rat Pagès. Una Joa­quima Pere­clara. Tant li fa el nom! Aques­tes eren les que sor­tien amb la mare, però varen ser gene­ra­ci­ons de dones d’aquest país. De nenes, guerra inci­vil. A la joven­tut, la dura post­guerra. De besàvies, covid i morrió. La vida estal­vi­ant pa. La vida rega­lant-nos man­tega. Des­cansa en pau, mare!