Jugar a cuinetes

Dusty Springfield canta que l’únic que has de fer és demostrar-li que en tens cura i fer les coses que a ell li agraden. Era el 1964 i la cançó l’havien escrit Hal David i Burt Bacharach. Un any abans Betty Friedan havia escrit La mística de la feminitat, on denunciava el suposat model de felicitat de la caseta amb jardí i porxo blanc, el davantal impol·lut d’una mestressa de casa de somriure perenne i les galetes al forn. Aquell mirall era tan deforme com trencat i provocava depressió, ansietat, frustració sexual… Wishing and hoping de Dusty Springfield sona en moltes comèdies romàntiques, un fil tradicional que ara s’escampa a través de les xarxes socials. L’últim cas és el d’una noia amb la cabellera de Rapunzel i veu Disney que prepara xefles per al xicot i els seus amics durant l’Eurocopa. La Rapunzel morena juga a les cuinetes perquè hi guanya molts diners. I aquí rau el problema: el model conservador factura molt a les xarxes. L’amo capital paga amb molts zeros jugar a les cuinetes; molts més que si fas assajos clínics que curin malalties o escrivint. Per què el missatge retrògrad, el que vol les dones fent cuinetes, s’estén com una teranyina? Per què hi ha dones que adopten el rol submís i anhelant, el que les àvies i besàvies van atiar a la foguera amb els sostenidors i les faixes? Per què adopten com a propòsit de vida el gran engany del capitalisme per a les dones? Pels zeros que facturen al cap del mes.