Ara que ve Puigdemont

Ahir vaig tenir un parell de petites converses amb dos bons amics, tots dos amics de fa molts anys i tots dos amb moltes i moltes hores de volada en el món de la política, en el món de les negociacions i en el món dels pactes i els acords. Dos bons amics amb els quals tenim prestacions, percepcions i situacions personals ben diferents. Dos bons amics amb els quals coincidíem en la dificultat de preveure els moviments polítics que haurem de viure, presenciar i suportar aquest mes d’agost. Dos bons amics amb els quals coincidíem en com de difícil és predir si el darrer tram de l’estiu s’ambientarà en una calma tensa, en una pau romana o en un reguitzell d’esclafits incontrolables. Coincideixo tant amb Lluís Falgàs, degà dels periodistes parlamentaris, com amb Carles Puigdemont, 133 president de la Generalitat, que a hores d’ara tota predicció sobre els propers trenta dies és un si l’encerto l’endevino. No em vaig poder estar de dir-li, al president, que com més s’escurça el calendari, més temo que hi ha qui només juga que torni, el detinguin i l’empresonin. No hi veig cap més sentit, a activar el debat d’investidura, i el vaig comminar a engegar-nos tots a dida i no córrer més riscos personals. Li va entrar per una orella i li va sortir per l’altra, com tantes coses que li he dit en aquesta vida. Està determinat, que en diuen ara. Si hi ha debat, ell vindrà. Quan ell vingui viurem en un reguitzell d’esclafits incontrolables.