Lletra petita
Costa domada
Tarda de cap de setmana en una cala del centre de la Costa Brava. Ha costat dos mesos de vida dels genolls baixar les escales dretes fins a la sorra després d’haver deixat el cotxe als carrers d’una urbanització d’aquelles que et recorda com n’estan de mal repartits els recursos en aquest món. Em passa pel cap que s’hauria de crear un impost per a totes les mansions desocupades, o fer-les entrar en un sorteig perquè com a mínim un cop en la vida tothom, al marge de les seves circumstàncies personals, pogués passar un dia en una aquestes construccions amb murs inexpugnables i vistes privilegiades. La reflexió no és pas una crida a l’ocupació, que quedi clar, sinó el resultat de la ràbia que fa veure que la majoria d’aquestes finques enormes estan tancades i ningú n’està gaudint. Els propietaris s’han atipat que la resta dels mortals els aparquem als carrers i els ocupem les platges? Són prou rics que han preferit passar l’estiu a París per veure en directe els Jocs Olímpics? O els passa allò que quan tens una cosa assegurada ja no en gaudeixes tant?
Tant li fa, totes aquestes cabòries desapareixen un cop a la sorra, quan m’adono que queda l’espai just per encabir-hi la tovallola al costat d’unes roques que per desgràcia ja no fan olor de musclos, ni tan sols de sal. El perfum més estès és el d’algun bronzejador dels que empastifen tant que deixes un rastre de greix al teu voltant quan entres a l’aigua. És clar, els protectors solars que en teoria tenen cura del medi ambient valen quatre cops més. Potser seria interessant subvencionar-los. Vull pensar que aquest greix i el canvi climàtic, i no l’excés de secrecions humanes, són els culpables que trobi l’aigua tan poc refrescant. Els corrents també han portat fins a la cala, que des de dalt de les escales semblava idíl·lica, restes d’algues, pals, fulles, pinassa i també plàstics i altra porqueria. Per sort, sota la superfície i uns metres endins és ple de peixos de totes les mides, completament indiferents a la gentada que hi ha a la platja. Tinc la impressió que ells ens miren com si l’espècie en extinció fóssim nosaltres.