La drecera de Pla a Pla

I qui és vostè per par­lar de Josep Pla, del lli­bre de Xavier Pla sobre Josep Pla? Què en pot dir de nou? Sap alguna cosa que no s’hagi dit fins ara? Doncs millor que no digui res.

–Té molta raó. Sem­pre té raó. Però sap què passa? Que estic a mig lle­gir El cor fur­tiu i no puc parar. Giro pàgines i giro pàgines... i en vull saber més. I quan he dei­xat el lli­bre per posar-me davant l’ordi­na­dor, tinc el lli­bre a la punta dels dits, i em surt el tema encara que no vul­gui.

–No l’ha aca­bat encara? Quina ver­go­nya! Es podria dir que vostè és un crític fur­tiu, en el sen­tit pri­mi­geni de la paraula. I què li sem­bla? També pensa, com en Narcís Coma­dira, que la bio­gra­fia d’en Xavier Pla es lle­geix com una novel·la? O està d’acord amb la crítica que va fer en Jaume Andreu con­si­de­rant l’obra un tre­ball d’encàrrec fami­liar des­ti­nat a blan­que­jar les eta­pes més con­flic­ti­ves de la vida de l’escrip­tor?

–Si ho plan­teja així, pot­ser hau­ria de reconèixer que tots dos tenen una part de raó. Sí, el lli­bre és prou ben fet per lle­gir-lo com una novel·la, però, per mi, i que em per­doni l’amic Coma­dira, pre­ci­sa­ment li falta un trac­ta­ment més novel·lesc. En sor­ti­rien una colla de novel·les jugant amb el mate­rial que en Xavier ha posat sobre la taula. Però aquest no era el propòsit de l’autor.

–Ente­sos. Vostè sem­pre pel camí del mig.

–Pot­ser sí. Però sap què li dic? Per mi, la història de l’espi­o­natge de Pla, Sentís i tants d’altres en favor dels mili­tars revol­tats té molta menys importància de la que se li va donar en el món lite­rari català (ho dic jo, no pas el biògraf). Fugi­tiu del ter­ri­tori que es dis­pu­ta­ven anar­quis­tes i comu­nis­tes, per sal­var la pell, s’arrapa al clau roent que li ofe­reix Cambó, el gran mece­nes. Ha de sobre­viure. I, natu­ral­ment, l’exili exte­rior i l’inte­rior no li per­do­nen que ell, pre­ci­sa­ment ell, pugui edi­tar en català tan aviat.

–Pari, pari! Par­lem d’Un cor fur­tiu, de Xavier Pla. Què?

–Fins on he lle­git, un monu­ment. Sòlid, con­tun­dent, gai­rebé exces­siu. La més gran apor­tació que s’ha fet fins ara al conei­xe­ment de Pla. I ara el deixo, que he de tor­nar a les mil cinc-cen­tes pàgines del lli­bre.