Atemporal

“Estimat Claudi. He conegut llestos que es feien passar per ximples i ximples que fingien ser llestos. Però ets el primer cas que he vist d’un ximple que fa veure que és ximple. Et convertiràs en un déu.”

Amb aquestes paraules, Herodes Agripa definia Tiberi Claudi Cèsar August Germànic, més conegut com Claudi, el quart emperador de Roma. Els que l’envoltaven el tenien per un ximplet i la seva tartamudesa li generava problemes per relacionar-se. El seu govern, però, està considerat un dels millors de l’Antiga Roma, pel seu ideal de justícia i equitat, entre d’altres fites. I si avui els el recordo és perquè Claudi va néixer el primer d’agost de l’any 10 abans de Crist. I els el voldria fer conèixer a través del llibre que li va dedicar l’any 1934 Robert Graves, el memorable Jo, Claudi. Graves, profund coneixedor de les fonts clàssiques: Suetoni, Tàcit i Plutarc, va escriure un novel·la en primera persona que convenç des del principi, perquè promet narrar els fets tal com van ser i no pas com van passar en la història, deformats per historiadors aduladors. És a dir, l’esplendor de Roma serà explicada pel ximplet, el marginat, l’invisible als ulls dels poderosos, però per això mateix, per aquesta pròpia marginació, serà l’únic que pot accedir a l’entrellat del poder, a la bruta realitat sobre la qual estava edificat l’Imperi Romà. Des d’aquesta perspectiva, personal i original, i amb una fina i analítica ironia, l’emperador desgrana la seva història, que abraça una infantesa despreocupada en una família imperial fins a la seva tempestuosa maduresa en una cort caòtica i servil del seu cosí, Calígula. Una vida marcada per la deformitat física, el tartamudeig i el menyspreu d’una societat que lligava la lletjor del cos amb la degradació moral i mental. Graves, però, va tenir l’encert de fer tan versemblant fins on és capaç d’arribar la conducta humana per assolir el poder sobre els altres. Per això sol, és una obra mestra i, el més difícil: atemporal.