N’hi diuen bilingüisme

L’Asam­blea por una Escu­ela Bilingüe (AEB) té dos pro­ble­mes de màrque­ting, de col·locació del pro­ducte, en podríem dir. En pri­mer lloc, no hi ha infants cata­la­no­par­lants que siguin mono­lingües, per la qual cosa no és a ells a qui cal exi­gir bilingüisme. Ergo, si volen nois i noies bilingües hau­ran de defen­sar que tot­hom apren­gui el català. En segon lloc, les famílies cata­la­nes fem mans i mànigues perquè les nos­tres cri­a­tu­res siguin tri­lingües. Clas­ses de reforç, casals o esta­des a l’estran­ger els que s’ho poden per­me­tre. Sabem que perquè se’n sur­tin a la vida han de saber català, cas­tellà i anglès. Per això, quan ens par­len de bilingüisme, ens sona a retrocés, a pan­ta­lla pas­sada.

Si volen que aquest bilingüisme sigui simètric, si és que ho volen real­ment, hau­rien d’enten­dre que el sis­tema edu­ca­tiu del país ha de posar les eines perquè tot­hom, sense excepció, apren­gui i usi les dues llengües.

Doncs bé, com que el dis­curs de l’AEB no té gaire prèdica aquí, se’n van allà on saben que els escol­ta­ran. Per exem­ple, als dia­ris mese­ta­ris, on periòdica­ment els reser­ven por­ta­des i arti­cles a cinc colum­nes per denun­ciar el via­cru­cis que patei­xen les famílies cas­te­lla­no­par­lants que recla­men més cas­tellà a l’escola per als seus fills. També han por­tat la qüestió a la Comissió de Peti­ci­ons del Par­la­ment Euro­peu, on en aquell moment la pre­si­denta del Par­tit Popu­lar els va aten­dre ama­ble­ment i amb entu­si­asme, tot i que no era un assumpte de la seva com­petència. Després de temps insis­tint-hi, final­ment van venir a Cata­lu­nya en missió huma­nitària i van con­cloure que les famílies de pas, aque­lles que per qüesti­ons labo­rals no roma­nen gaire temps aquí i han de por­tar els fills a l’escola, veuen vul­ne­rats els seus drets lingüístics. Victòria pírrica perquè costa molt d’aguan­tar, escrit en un paper ofi­cial, la idea que un grup reduït de famílies en situ­ació de tem­po­ra­li­tat sigui qui defi­neixi i con­di­ci­oni el sis­tema edu­ca­tiu de tot un país.

I és clar, els pri­mers a qui s’han anat a lamen­tar i des de fa molt de temps, són els jut­ges. El govern Ara­gonès va atu­rar amb un canvi de nor­ma­tiva la impo­sició del 25% de cas­tellà que s’ha anat apli­cant per sentència judi­cial a un grup molt limi­tat d’aules i que ara es pre­te­nia impo­sar a tots els cen­tres cata­lans. L’AEB hi va pre­sen­tar un recurs, perquè aquest és exac­ta­ment l’objec­tiu que per­se­gueix l’asso­ci­ació des del seu nai­xe­ment. L’enti­tat va al·legar que el govern català no tenia com­petències per apro­var aquesta nor­ma­tiva. No he sen­tit que digues­sin res d’altres governs autonòmics que estan apro­vant lleis per escom­brar el català de l’escola. Per cert, a les Bale­ars tam­poc sem­bla que tin­guin gaire prèdica, pel que s’està veient ara que les famílies tenen pos­si­bi­li­tat d’elecció de llen­gua a l’hora de matri­cu­lar els seus fills. I és que la idea de segre­gació lingüística no agrada a ningú. El TSJC els ha donat la raó, pas­sant per damunt del govern, del Par­la­ment, de la majo­ria social i de pràcti­ca­ment la tota­li­tat de la comu­ni­tat edu­ca­tiva.

Aquest curs que hem dei­xat enrere, el Depar­ta­ment d’Edu­cació ha fet una prova pilot d’aules d’aco­llida acce­le­ra­des perquè l’alum­nat nou­vin­gut aprengués el català abans d’incor­po­rar-se a la dinàmica de l’aula, perquè és evi­dent que la llen­gua es troba en la base de la resta d’apre­nen­tat­ges. Doncs bé, tot i que la prova ha estat un èxit, l’AEB ja s’ha afa­nyat a dir que aquest sis­tema no s’hau­ria d’apli­car a l’alum­nat his­pa­no­a­me­ricà, que podria inte­grar-se al sis­tema edu­ca­tiu sense pro­ble­mes si a l’aula es parlés més cas­tellà. Sem­bla que més que inte­grar-los el que volen és estal­viar-los haver d’apren­dre català perquè ens podem enten­dre amb la len­gua común que ja domi­nen.

Si aquest és el veri­ta­ble objec­tiu, que no recla­min bilingüisme, que diguin clara­ment que volen viure a Cata­lu­nya exclu­si­va­ment en cas­tellà i que la per­vivència de la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes els importa tres raves posats en tire­reta. Que par­lin amb pro­pi­e­tat i diguin les coses pel seu nom. Que reco­ne­guin que con­si­de­ren la seva llen­gua supe­rior (i ho és en nom­bre de par­lants), que adme­tin que no volen que se’ls imposi el conei­xe­ment d’una llen­gua que menys­te­nen, que somien que el català sigui opci­o­nal, no una llen­gua impres­cin­di­ble.

En defi­ni­tiva, que diguin les coses pel seu nom. Que no n’hi diguin bilingüisme. Ni tam­poc Con­vi­ven­cia cívica, Manos Lim­pias o Ley de la Con­cor­dia.