Una història d’aigua, llengua i fronteres

Participo del club de lectura que han muntat un grup de veïns de Camarasa, a la Noguera, i aquest mes de juliol vam decidir com a activitat de fi de curs fer una visita en grup a Mequinensa, al Baix Cinca. Havíem llegit Camí de sirga, de Jesús Moncada, i no hi ha res més especial per a un lector que poder visitar en persona allò que fins llavors només havia existit en el món de la imaginació. És clar que la Mequinensa del llibre ja no existeix, perquè precisament el llibre tracta del progressiu enderrocament de les cases, i qui diu les cases diu tot un món, per tal que el franquisme construís l’embassament de Mequinensa.

Les cases ja no hi són. La part més baixa del poble va quedar inundada per l’Ebre. La més alta va ser penosament abandonada al llarg dels anys següents. A mesura que una casa s’enderrocava, els habitants marxaven cap al nou assentament aixecat uns centenars de metres més enllà, a la ribera del riu Segre, just abans de la desembocadura a l’Ebre. Però, de l’antiga Mequinensa, hi han quedat els carrers, alguns d’ells encara amb els antics empedrats, i les parets i fonaments d’algunes cases, convertides ara en uns minúsculs rectangles de terreny on creixen matolls. “Astí hi havia el cine, un dels dos cines del poble, i aquella era casa dels meus iaios, on jo hi anava després del col·le per dinar”, explicava la guia, una mequinensana amable que atén les visites guiades amb professionalitat i paciència.

Es va crear una situació curiosa: els de Camarasa també venien d’un poble marcat per l’aigua, per la construcció d’un embassament a la confluència del Noguera Pallaresa amb el Segre, ara fa més de cent anys, punt d’inici de l’electrificació del país. El poble de Camarasa, també enfilat per un turó amb el riu als peus, es va convertir durant uns anys en lloc d’acollida de centenars d’obrers en una construcció penosa que va cobrar-se dotzenes de vides i amb unes condicions de treball tan abusives que van encendre l’espurna de la històrica vaga de la Canadenca. Tant la guia mequinensana com els visitants de Camarasa viuen a la riba del mateix riu, comparteixen la mateixa aigua, i també la llengua. Però la guia feia una cosa curiosa: de tant en tant, aturava la frase i preguntava si aquella paraula l’havien entès, pensant-se que aquells catalans potser no entendrien les variants locals. Resultava, però, que moltes d’aquelles variants locals també eren locals per als de Camarasa. Aquella guia potser li passava com a altres parlants de llengües minoritzades: estan tan acostumats que els diguin que amb la llengua de casa no els entenen i han interioritzat tant que la seva parla és singular i aïllada, que ni tan sols es veia segura de fer-se entendre amb els que viuen uns quilòmetres riu amunt.

Quan els polítics de Lleida reivindiquen Lleida com a capital, ho fan per atreure compradors als seus comerços. Però podrien començar per aquí: per ser una capital de debò, i donar aixoplug cultural i polític a la població que es va quedar sense ciutat de referència quan es va establir la frontera provincial.