Atenció primària sense ànima? No cal, gràcies

Fa uns dies, rebem, la meva dona i jo, una carta cadascú, de l’ICS, en què ens assignen, a partir d’ara, metges de capçalera diferents. Fem una reclamació, els explico que per logística i mobilitat soc jo qui acompanyo la meva dona al metge (té un 33% de discapacitat), i que mirem de coordinar, quan cal, visites conjuntes. Sense entrar en altres consideracions, com que estem jubilats, els arguments exposats, o el “dret” a elecció de metge, als 45 dies, la directora de l’equip d’atenció primària ens respon que el canvi, degut a la incorporació d’un metge nou, està emparat per la normativa, i que d’aquí a dotze mesos ho podem tornar a intentar. Estic convençut que aquest no era l’esperit quan, l’any 1990, un jove Xavier Trias va inaugurar el primer CAP, que, amb l’esforç municipal, va permetre desenvolupar l’àrea bàsica de salut de Vallirana, i fer realitat el nou sistema sanitari als nostres pobles. Pel bé comú, i per fer les coses més fàcils a la gent, espero que reconsiderin alguns procediments.