Singular

El preacord que avui vota la militància d’ERC marcarà el futur polític dels pròxims mesos de Sánchez, Puigdemont, Illa i Albiach, fins i tot. Potser menys dels líders d’ERC, ja prou desacreditats en les guerrilles internes. La votació pot accelerar altres decisions no incloses en la pregunta, com ara l’abast de l’emprenyada militant interna, si deixen el líder de Junts entre l’espasa i la presó, o si ERC hauria d’entrar en el govern per garantir el compliment del preacord. Seran factors a tenir en compte pels militants, més enllà del text al qual tothom sap ja que passarà el ribot el PSOE quan faci falta. El que és singular és el preacord. Esdevé inèdit que un pacte de governabilitat per a una autonomia pugui modificar l’organització financera de la resta i de l’Estat. El preacord ha anat més lluny del que es creien la resta de protagonistes en matèria de finançament, i cal remarcar-ho, malgrat que tothom tradueix els silencis socialistes en avantsala de les rebaixes plurals. Mai en mig segle s’ha estat tan a prop de canviar el model deficitari fiscal català. Tan cert com també que és paper mullat en llengua –ja tot depèn del Constitucional i la decisió que prengui sobre la immersió– o en l’àmbit de la convenció per resoldre el conflicte polític. No cal ni que en parlem, d’on ha quedat la condició del referèndum, tampoc. Potser per això les cares llargues a la seu d’ERC en presentar-lo, lluny dels somriures d’altres acords polítics, com el del Tinell amb els protagonistes brandant el text enlaire, o el del Majestic, foto inèdita Aznar-Pujol inclosa. En què pensaran els militants avui, a salvar el partit i la seva executiva, o en l’avenç de l’autogovern? O simplement a guanyar temps, descol·locar Junts i que Illa s’ho faci? Si el preacord fos tan essencial, no caldria entrar a govern per garantir-ne l’execució? Mentrestant Illa ha trencat només el volgut ostracisme per a la sessió del Parlament del vot telemàtic i la recepció a la reina Letícia de la reunió a Barcelona de l’Instituto Cervantes. Significatiu, d’algú que hauria de defensar, aviat, la llengua.