Endarrerits, però espanyols

El 1908 l’Ajuntament de Barcelona va intentar aprovar el Pressupost Extraordinari de Cultura que havia de servir per crear quatre escoles municipals que serien uns centres pedagògicament avançats. Aquests col·legis aplicarien noves metodologies, introduirien l’ensenyament de la llengua catalana i comptarien amb dependències com biblioteques, laboratoris i camps d’esports en un moment en què moltes escoles eren encara pisos foscos i insalubres. També es pretenia que els nous centres fossin religiosament neutres i estava previst que s’hi comencés a impulsar un programa experimental de coeducació mixta. La proposta despertà una forta controvèrsia atiada pels sectors més reaccionaris, disputa que va acabar tallant d’arrel el Govern Civil directament prohibint el projecte. Vuit anys després, el 1916, la pedagoga italiana Maria Montessori es disposava a impartir un curs a Barcelona sobre els seus avantguardistes mètodes d’ensenyament sota l’empara del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya. El govern espanyol veia amb recel que la institució catalana apostés pel regeneracionisme educatiu amb la sospita que la cosa es tractava de fer propaganda catalanista. El ministeri corresponent va arribar a fer un decret prohibint que els mestres nacionals poguessin assistir al III Curs Internacional Montessori, un simposi adreçat a educadors d’arreu del món que per primera vegada se celebrava fora de Roma. Després d’una carta de protesta d’una quinzena de representants polítics, el ministre va rectificar parcialment i només va permetre l’assistència dels mestres nacionals barcelonins, cosa que va fer que al curs pràcticament no hi hagués cap intervenció en castellà. Això, a sobre, es va aprofitar per obrir una polèmica mediàtica a la premsa madrilenya sobre l’arraconament del castellà “en algunas regiones”. Endarrerits, si convé, però ben espanyols.