Les estacions de Haydn

Sense cap ordre ni con­cert, després de les de Txaikovski i les de Piaz­zo­lla, que van dur a evo­car aque­lles tan cèlebres de Vivaldi, avui faré pre­sents Les esta­ci­ons de Franz Joseph Haydn, que les va com­pon­dre en forma d’ora­tori al tom­bant del segle XVIII al XIX espe­ro­nat per l’èxit obtin­gut amb La cre­ació. Com en el pri­mer ora­tori de Haydn, el seu lli­bre­tista és Gott­fried van Swi­e­ten, que en aquest cas no va ins­pi­rar-se en un text religiós, sinó en una obra pro­fana: el poema The sea­sons, de l’escocès James Thom­son. Es diu que Haydn no veia clar que el text no fos religiós, a diferència de bona part dels ora­to­ris, però va con­sen­tir nodrir-se d’un poema ins­pi­rat en la natu­ra­lesa, però amb la visió deista que con­si­dera que l’obser­vació empírica demos­tra de manera raci­o­nal l’existència d’un Cre­a­dor. D’aquí, aquesta obra simfònica-coral vol des­criure la natu­ra­lesa (i la seva influència en els sen­ti­ments humans) com a mani­fes­tació de la gran­desa del Cre­a­dor. Faré atenció, és clar, a la part de l’estiu, i és així que al seu text, on se cele­bra la sor­tida del Sol, a qui les tres veus solis­tes (que donen veu a per­so­nat­ges ima­gi­na­ris del món cam­pe­rol) agra­ei­xen que els deliti, els doni vida i sus­tent abans d’agrair al Cre­a­dor el poder que va donar-li. Allò que més m’ha impac­tat és un pas­satge que sem­bla­ria escrit avui mateix: “Tota la natu­ra­lesa pateix: flors mar­ci­des, pra­de­res àrides i fonts seques. A tot arreu regna la calor. Humans i ani­mals llan­guei­xen, al terra.” Desprès, però, se sug­ge­reix la fres­cor del bosc i, sobre­tot, arriba una tem­pesta que la música vol fer sen­tir amb rea­lisme. Dit això amb el desig que la pluja arribi sense fer mal.