Deu anys del foc

Ni la hiperactivitat que han viscut aquests darrers dies la militància d’ERC i les direccions del PSC i dels Comuns, ni la calorada que ens va embargar a mitja setmana havien d’impedir que dijous passat anés a Calonge (Baix Empordà) per a la meva sessió quinzenal de repàs de territori. Tocava un dels espais més verges del municipi. Si us dic conca del Tinar, serralada del Jonc, paratge de Fonts i puig Cabré us quedareu igual els que no sou bardissers de vocació. Però si us dic que contempleu la vall de Calonge des de la variant, quan aneu en direcció Palamós des de Platja d’Aro, aviat tindreu clar que parlo de les muntanyes i el pla que veieu a la vostra dreta del campanar, fins a Sant Antoni. A l’esquerra i al centre us queden centenars de xalets de Mas Ambrós, Mas Toi, Vescomtat de Cabanyes i Mas Pere. A la dreta, muntanyes quasi verges, un petit mar de vinyes i masies i cases pairals. Un goig per a la vista dels que esteu en trànsit. Quan hi entres veus més d’una vinya i molts arbres fruiters mig morts salvats per la pluja primaveral. Serien fusta si no arriben a caure els 350 litres que varen caure. La impagable panoràmica que es contempla des del mirador de puig Cabré recorda una altra gran misèria. Quasi 400 hectàrees va arrasar el foc el març del 2014. Fa deu anys, i a la falda de la muntanya encara sobresurten, alineats a quatre vents, els negres troncs (més d’un centenar) del que va ser una pineda.