El dia que vaig veure el Barça

La meva generació ha tingut la sort de poder viure la lliga que va guanyar el Barça el 1974 amb Cruyff de gran figura, els històrics anys en què l’holandès va ser l’entrenador i va canviar radicalment la filosofia del futbol, amb la recopa de Berna, la copa del Rei de València, les quatre lligues guanyades consecutivament i la primera copa d’Europa, la de Wembley. També vam gaudir amb Ronaldinho i vam tocar el cel amb Guardiola d’entrenador, amb tots els títols que es van guanyar i, sobretot, el joc que van oferir i que mai més veurem. El que sempre m’ha intrigat és per què érem del Barça. No havíem viscut l’equip de les cinc copes ni Kubala o Luisito Suárez. La meva generació no recordava la final dels pals de Berna, en què es va perdre la copa d’Europa. Però des que vam tenir ús de raó i ens va enganyar el futbol, érem del Barça; això sí, els que no érem de la gran ciutat, només veient-lo de tant en tant en el partit setmanal de la TVE en blanc i negre, aquella que considerava que el Madrid de les copes d’Europa era “el equipo de todos los españoles”. I tot i això, tot i que no es va guanyar cap lliga des del 1960 fins al 1974, els catorze anys de passar gana de La Trinca, i que sols de tant en tant llegíem que s’havia guanyat una copa de Fires o la copa de les ampolles, la del 1968 al Bernabéu, érem del Barça d’una manera incondicional i que se’m fa difícil d’entendre ara.

Tal dia com avui de fa 54 anys, el vaig veure jugar per primera vegada. El 14 d’agost del 1970 es va inaugurar l’estadi de Montilivi, el camp del Girona, l’altre nostre equip de tota la vida. I va ser el Barça el primer equip que va trepitjar la gespa de Montilivi com havia passat el 29 de juny del 1922, quan el Barça, amb el president Gamper al capdavant, va inaugurar Vista Alegre guanyant 2-5 la Unió Esportiva Girona, l’antecessor del Girona FC, fundat el 1930.

Aquella dia, el del 1970, jo tenia 12 anys, jugava als alevins del Girona i ens van fer anar a recollir pilotes. Vaig tenir a tocar els meus grans ídols. Vic Buckingham va fer sortir d’entrada Reina, Rifé, Gallego, Eladio, Torres, Fusté, Rexach, Dueñas, Bustillo, Zabalza i Marcial. Jo era més de Sadurní, que també va jugar, així com Pau Garcia Castany –de Girona–, Narcís Martí Filosia –de Palafrugell– i Lluís Busquets –de Banyoles–. Jo jugava de davanter, però el meu gran ídol era el contundent central Gallego. El Barça va guanyar amb dos gols de Bustillo, el davanter fitxat del Saragossa i que De Felipe va retirar del futbol amb una brutal entrada, i un de Josep Maria Fusté. El Girona de Martín Vences va maquillar el resultat amb un gol de Ciano Vivolas. Va ser una nit apoteòsica. 25.000 persones van omplir aquell camp, que era de primera divisió i que ara veiem tan justet per al nou Girona de Champions. Aquell dia vaig poder veure per primera vegada el Barça en un camp de futbol i es va reafirmar un amor pels colors blaugrana que ha durat sempre. Per què ens fèiem del Barça si no guanyava? Perquè era el millor equip català; perquè representava el país i la llengua; perquè, com el va batejar Manuel Vázquez Montalbán, era l’exèrcit desarmat de Catalunya, i perquè era més que un club. Doncs per tot això.