El precipici

Toby Ord, a El pre­ci­pici (The pre­ci­pice, Blo­oms­bury, 2021), eleva radi­cal­ment la mirada per sobre del dia a dia i es plan­teja inter­ro­gants exis­ten­ci­als sobre el futur de la huma­ni­tat. En teo­ria, tots els futurs ima­gi­na­bles són futurs pos­si­bles per a la huma­ni­tat ara com ara. Entre els quals, els millors futurs ima­gi­na­bles: aquells en què les ciències i les arts flo­rei­xen i fruc­ti­fi­quen sense límits, en què acon­se­guim que les soci­e­tats siguin més jus­tes i en què asso­lim la per­fecció espi­ri­tual. Però també els pit­jors, inclo­ent-hi aquells en què la huma­ni­tat s’extin­geix i en què s’eli­mina, així, d’una tacada, tota la poten­ci­a­li­tat i tota la pro­mesa de tots els altres futurs en els quals la huma­ni­tat pro­gressa i es desen­vo­lupa, i s’eli­mina també d’una tacada tota la riquesa i la diver­si­tat de totes les poten­ci­als vides de tots els éssers humans futurs, que en aquests esce­na­ris ja no exis­ti­rien mai.

Com a referència addi­ci­o­nal, cal dir que Ord no es dedica només a pon­ti­fi­car, sinó que actua sig­ni­fi­ca­ti­va­ment a la pràctica: el 2009 va fun­dar Giving What We Can (‘donem el que podem’: givingw­hatwe­can.org), una orga­nit­zació avui amb 9.000 mem­bres i 93 mili­ons d’euros de dona­ci­ons anu­als, els quals es com­pro­me­ten a donar de per vida el 10% dels seus ingres­sos nets anu­als per dedi­car-los a diver­ses ONG.

El crit d’advertència d’Ord és que ara ens tro­bem en una etapa que ell ano­mena “el pre­ci­pici”, en què hi ha tot un seguit de ris­cos, alguns de natu­rals, però molts altres de cre­ats per la mateixa huma­ni­tat (antro­pogènics), entre els quals n’hi ha diver­sos que ens podrien dur a un futur d’extinció de la huma­ni­tat. Ord creu que la mag­ni­tud de les con­seqüències (l’ani­hi­lació de soca-rel de totes les vides de tots els poten­ci­als mem­bres de la huma­ni­tat des d’ara fins a la fi dels temps) imposa el màxim impe­ra­tiu moral sobre les gene­ra­ci­ons pre­sents, i les obliga a tre­ba­llar i a llui­tar sense des­cans per tal de poder tran­si­tar “el pre­ci­pici” evi­tant els futurs més nega­tius i per­me­tent que la huma­ni­tat pugui des­ple­gar el seu poten­cial futur.

Així, Orb dedica una gran part del lli­bre a enu­me­rar, des­criure i quan­ti­fi­car els ris­cos als quals s’enfronta la huma­ni­tat, cate­go­rit­zant-los com a ris­cos “natu­rals” i “antro­pogènics”, i con­clou que els que supo­sen un risc més gran són els antro­pogènics (armes nucle­ars, crisi climàtica, intel·ligència arti­fi­cial, pandèmies, etc.).

Al meu parer, la prin­ci­pal vir­tut d’El pre­ci­pici és posar-nos al davant, de manera inde­fu­gi­ble i nítida, l’existència de ris­cos exis­ten­ci­als per a la huma­ni­tat, les con­seqüències poten­ci­als i la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat moral col·lec­tiva en aquesta cruïlla. Crec que la majo­ria de les per­so­nes, si fos­sin infor­ma­des indi­vi­du­al­ment dels ris­cos als quals ens enfron­tem i de les seves con­seqüències, esta­rien d’acord que cal fer tot el que esti­gui al nos­tre abast per evi­tar-los. Una altra cosa és si esta­rien dis­po­sa­des a fer els can­vis i els sacri­fi­cis que actuar deci­si­va­ment com­por­ta­ria.

La prin­ci­pal crítica a ‘El Pre­ci­pici’, però, és l’acla­pa­ra­dora sen­sació de des­con­nexió amb la rea­li­tat que ens envolta. En un món tan ple de mes­qui­ne­ses com l’actual, amb el res­sor­gi­ment dels par­tits fei­xis­tes arreu del món, amb dic­ta­dors en algu­nes de les prin­ci­pals potències, amb la lluita con­ti­nu­ada entre els diver­sos països i potències del món, amb el retrocés de l’estat del benes­tar en molts països, i amb la indi­ferència, a la pràctica, envers el dolor i el pati­ment de gran part de la huma­ni­tat, em resulta increïble pen­sar que, de cop, mos­tra­rem prou tem­prança, seny, gene­ro­si­tat, capa­ci­tat d’esti­mar els altres i volun­tat de col·labo­ració per pen­sar en el bene­fici i el benes­tar de totes les gene­ra­ci­ons futu­res de la huma­ni­tat i per dedi­car-los, col·lec­ti­va­ment, el temps i els recur­sos neces­sa­ris per miti­gar, de manera sig­ni­fi­ca­tiva, els ris­cos a què ens enfron­tem.

És la mag­ni­tud del poten­cial impacte el que car­rega de sen­tit ètic i moral la cruïlla actual. Si som capaços d’alçar-nos a l’altura del repte, les gene­ra­ci­ons futu­res mira­ran enrere i recor­da­ran aquest punt de la història com el moment en què ens vàrem ado­nar dels ris­cos que ens amenaçaven, vàrem obrir els ulls i vàrem deci­dir actuar. No hi ha hagut cap altra gene­ració de la huma­ni­tat con­fron­tada amb un esce­nari simi­lar. Aquest és el nos­tre repte. Com diu Ord, ens caldrà ser la millor versió de nosal­tres matei­xos: aque­lla que vol eli­mi­nar els mals del nos­tre món i cons­truir una soci­e­tat veri­ta­ble­ment justa i humana. Esta­rem a l’altura?