‘Mamma mia!’

He transitat de nou pel cinema amb dues pel·lícules que passen a l’estiu que no havia vist: Estiu violent, de Zurlini, i My summer of love, de Pawlikowski. Buscant-ne més sobre les quals escriure, m’he adonat que, no sé per què, Mamma mia! no havia passat mai per aquestes Ombres: ho dic tenint present que s’ambienta en una illa grega ficcional amb el nom de Kalokairi (estiu, en grec) que vol representar un paradís mediterrani acordat amb un imaginari nòrdic. En tot cas, em refereixo a la pel·lícula dirigida per l’anglesa Phyllida Lloyd, que adapta la comèdia musical original (no l’he vist mai) amb una dramatúrgia de Catherine Johnson que lliga diverses cançons d’Abba, que són el pretext i el reclam de l’operació. La protagonista, Donna Sheridan, viu a l’illa grega imaginària (els exteriors del film van rodar-se a la real de Skópelos) amb la seva filla Sophia, que, a punt de casar-se, hi reuneix tres examants de la mare: tots poden ser el seu pare.

He recordat que Àngel Quintana, a qui m’agrada invocar en aquestes Ombres, havia escrit una crítica de la pel·lícula, en el moment de la seva estrena, i intuïa que me’n donaria claus. L’he trobada i hi són. Una és que la història s’inspira en la comèdia Buona sera, Sra. Campbell (Melvin Frank, 1968), en què una italiana (Gina Lollobrigida) rep la visita de tres soldats nord-americans que afirmen ser el pare de la filla de la dona. Una altra és que remet a un marc idíl·lic, gairebé abstracte, com el de les comèdies de Shakespeare. I també que tot plegat traspua nostàlgia. Què enganxa? Alguna cosa festiva, una mica hortera, i una Meryl Streep entusiasmada que canta i balla Dancing queen,