PSCs

La imatge de Salvador Illa amb la medalla del president Macià al coll tancarà un parèntesi d’acceleració històrica que ha convulsat Catalunya durant els darrers temps i ha polaritzat la societat en dos grans blocs durant una dècada llarga. Ara, per primera vegada, ERC ha trencat l’últim tabú polític i donarà suport al candidat del PSC, al marge que surti a totes les fotografies de les manifestacions unionistes que convocava SCC. Així doncs, l’1 d’Octubre i el posterior 155 que va venir de Madrid deixaran de tenir validesa a l’hora de predeterminar els socis de govern o les majories del Parlament. Tornem a l’autonomisme, tornem a la càmera lenta.

De la mateixa manera que els partits que provenien del vell catalanisme han evolucionat cap a noves formes i nous discursos, amb l’independentisme ben explícit –almenys verbalment–, les formacions polítiques unionistes també ho han fet. En especial el PSC, que, d’una banda, s’ha convertit en el gran partit d’ordre de la Catalunya més conservadora, aconseguint bons resultats, per exemple, als barris de renda més alta de la ciutat de Barcelona. En això contrasta amb el PSOE, que ha fet el viatge contrari cap a una identitat més d’esquerres, més reformista, si més no retòricament.

Però aquest viratge cap a la dreta ideològica, cap al liberalisme, no és el canvi més significatiu dels socialistes catalans. El principal és que ha integrat la pràctica totalitat de l’electorat de Ciutadans a partir d’acceptar gran part dels pressupostos polítics i ideològics de l’espanyolisme d’última fornada. De fet, Salvador Illa ha estat el primer líder socialista a adreçar-se als diputats del Parlament en castellà, amb l’argument que els castellanoparlants “també han de sentir com a seu el Parlament”. Aquesta mateixa convicció fa que el líder del socialisme català acostumi a anar canviant d’idioma en totes les compareixences públiques. Un fet decisiu, perquè afecta l’arrel de la identitat catalana. Més que el finançament, per cert.