Màrius Torres i l’esperança lúcida

La filòloga Margarida Prats ha fet donació a la biblioteca de la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida de la primera versió manuscrita de la sèrie de poemes Cançons a Mahalta, escrites per Màrius Torres entre el 1937 i el 1938, i de les tankes –composicions poètiques d’origen japonès de cinc versos– que ell va dedicar a la seva musa i enamorada, Mercè Figueras, a qui anomenava Mahalta, amb motiu del seu aniversari l’any 1941. L’any 1976, Mercè Figueras va obsequiar Margarida Prats amb aquests dos manuscrits, i amb la seva donació a la Universitat de Lleida passen ara a formar part del patrimoni públic de la societat lleidatana i catalana. Els manuscrits es digitalitzaran i s’incorporaran al repositori del Fons Màrius Torres de la UdL, que conté dietaris, correspondència i altres originals del poeta lleidatà. L’acte de donació es va formalitzar la setmana passada, cosa que ha tingut la virtut de fer aparèixer el poeta en un d’aquells moments aspres i tristos del país, submergit el món catalanista en retrets dolorosos i ràbia estèril, i amb la impotència de veure com els somnis aixecats durant els darrers anys s’esvaeixen com el record d’un paisatge cada cop més llunyà al qual no vam poder, o no vam voler, arribar.

Màrius Torres és un bàlsam per als temps difícils perquè ell mateix en va viure, i de molt pitjors. En el seu moment de màxima esplendor creativa la vida el va sorprendre amb la malaltia, la guerra i la derrota. Però de tot allò en va fer bellesa, poesia i esperança. Al costat del dol, la tragèdia i la proximitat de la mort, sempre hi posava el reconfort de l’amor en el terreny personal i el compromís cívic amb el país derrotat: “Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, / Pàtria, guarda’ns: la terra no sabrà mai mentir”, va escriure en el seu poema més celebre, La ciutat llunyana, poc després de la derrota del 1939, mentre es trobava ingressat lluny de Lleida i lluitant contra la malaltia que finalment el va portar a la mort. Aquest poema té el coratge d’incloure, en la seva segona part, una esperança lúcida que molt pocs seríem capaços de mantenir en un moment d’esfondrament com aquell: “Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa! / Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser, / que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner, / batecs d’aire i de fe.”

A partir d’ara, el patrimoni comú és més ric amb la donació generosa que ha fet Margarida Prats a la Universitat de Lleida. Màrius Torres, que va morir massa jove i massa lluny dels cenacles centrals de la cultura catalana, torna sempre a temps a rescatar-nos amb el seu batec d’esperança lúcida: “Vius entre l’aire. / De nit vas de la terra / a les estrelles. / Quan seràs mort, encara / faràs créixer una flama.”