Propera estació, andana ventilada

Viure és suar. Ho experimenten els que posen a prova el seu cos en un exercici físic fins que aquest esclata en una suor refrigerant. Ho saben prou bé els que es guanyen el jornal a ple sol i també aquells que, en el pic de la canícula, es veuen obligats a baixar a l’infern del metro i enfrontar-se amb la calor extrema del transport suburbà.

Suar incomoda perquè això de viure no sempre és fàcil, no sempre és planer. Aquella gota que regalima inoportunament front avall quan es manté una conversa de compromís amb una altra persona, aquella camisa enganxada desagradablement al cos que desllueix una vestimenta impecable, el rastre que deixa a la roba, l’olor penetrant que ofèn. Efectivament, suar és viure, però en segons quines circumstàncies si es viu sense suar, tot rutlla molt millor.

Aquest és el propòsit que ha portat l’empresa TMB a convertir l’estació de metro de l’Hospital Clínic en la primera ventilada, literalment, ja que des de fa pocs dies les seves andanes estrenen un equipament fins ara inèdit a la xarxa del ferrocarril metropolità de Barcelona: uns ventiladors de sostre que pretenen fer una mica menys anguniosa la calorosa espera dels combois.

Una de les treballadores que atén el lloc de comandament de l’estació assegura que la d’Hospital Clínic és la parada de metro de la línia blava on més calor hi fa. No detalla la temperatura a què s’arriba a les andanes, però argumenta que aquesta depèn d’un conjunt de circumstàncies, com la profunditat a què estigui situada, i subratlla que a la d’Hospital Clínic calia actuar per posar-hi remei. Aquesta és la pretensió de TMB, que en una nota assegura que s’han instal·lat dotze ventiladors amb un cost total de 60.000 euros, si bé ahir només n’hi havia deu, sis a l’andana on paren els trens que circulen en direcció Collblanc i quatre a l’andana en sentit Vall d’Hebron. A un costat i a l’altre, i protegit amb unes lones, encara hi ha maquinària i el material del que s’ha fet servir per col·locar els ventiladors, si bé els treballs aparentment s’han donat per finalitzats.

Amb deu o amb dotze, el que serà fonamental a partir d’ara és que els ventiladors no deixin de rodar i els tècnics puguin avaluar l’efecte que els aparells de renovació de l’aire tenen sobre el microclima de l’espai. En funció dels resultats que s’obtinguin, els ventiladors podrien estendre’s per la xarxa del metro com si de petits salvavides per als viatgers es tractés.

Fins ara el resultat és que quan el passatger arriba a l’andana d’Hospital Clínic té, en un primer moment, la mateixa sensació d’aclaparadora xafogor de sempre. Però a mesura que es camina al llarg de la plataforma, un encadenament de corrents d’aire sorprèn el viatger, que si para l’orella escoltarà un brunzit constant dels ventiladors treballant a tot drap per al seu confort. Si es té la sort de poder parar sota el giravoltar de les aspes, els efectes positius són més que evidents, però quan es fa un pas cap a un costat o un altre el corrent d’aire disminueix fins a desaparèixer i torna la calor.

A les andanes d’Hospital Clínic, si més no, ara s’hi respira bona voluntat, i és tan cert que l’aire hi corre amb una mica més d’alegria, que no vol dir frescor, com que el sistema clàssic del ventall encara hi és present entre els que esperen el metro i els que hi pugen o en baixen, atrafegats, com sempre, suant, vivint.