La ‘performance’ principal

Enllà de la política, el meu pensament per Carles Puigdemont és fonamentalment de fibra humana. Penso sobretot en la presó que s’ha dissenyat per al 130è president de la Generalitat. És una presó ampla, vasta com el món –no oblidem que la presó més inexpugnable és el desert, que no disposa de murs constrictors i on tota cosa hi és carceller–. S’ha deshumanitzat Puigdemont, s’ha estigmatitzat, se l’ha reduït a paròdia i, com en aquells cartells (Wanted) de l’antic oest americà, se l’ha instituït com a enemic públic número u. La pregunta és: un cop buidat de significació política i coronat com a culpable irredempt, ¿quina vida normal pot fer Puigdemont, arreu, sense ser instigat, amenaçat, insultat o agredit? Per consideracions d’aquesta naturalesa, he de confessar que, del retorn de Puigdemont a Catalunya, en microdesitjava sobretot que pogués visitar el cementiri on reposen els seus pares i on ell no va poder enterrar-los.

Després del cameo i escapada de Puigdemont dijous passat, ha tornat a emergir una indústria gregària que formateja l’imaginari popular. Que si Houdini, que si el Mag Pop, que si “reminiscències carlistes”... No seré pas jo qui negui els materials dramatúrgics dels fets. Però reduir l’afer Puigdemont a un guinyol permet amagar la principal performance de dijous passat: un aparat policial d’una suposada democràcia que blinda el Parlament per impedir que un diputat electe, i 130è president de la Generalitat!, inhabilitat per haver posat les urnes, absolt pels sistemes de Justícia internacionals, no pugui accedir al Parlament, la institució que hauria de ser l’òrgan de la política i la paraula. Si a tot això hi sumem la coreografia esforçada d’una esquerra que sap com ha aconseguit l’Ajuntament de Barcelona, que ha fomentat la inhabilitació arbitrària de polítics rivals fins a forçar aquesta investidura, i que fa de mamporrera de la trampa per detenir Puigdemont, la representació queda més completa i cristal·litza en aquest any zero de la nació.