Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Vist des d’‘El País’

El diari madrileny El País publicà a començament d’aquest mes una entrevista amb el president de la Generalitat, força llarga i interessant, que aquí ha tingut poc ressò o pràcticament cap.

Jo hi veig algunes coses molt positives, com l’esforç continuat del president Pujol, durant tot el diàleg amb Soledad Alameda, per matisar, contra l’esperit de simplificació que traslluïen moltes preguntes. I també resulta evident que l’entrevistadora compagina la seva correcció professional amb una escassa simpatia pel nacionalisme català i pel president de la Generalitat. En un moment determinat, Jordi Pujol li va haver de dir: “Miri, senyoreta, no sé per què, però El País és hostil a la meva persona i a les meves idees”.

I quan la periodista diu amb un punt d’impertinència que “Tarradellas ha exercit tant d’«honorable», entre cometes, que si vostè m’ho permet li diré que continua essent el senyor Pujol”, el president no admet el joc: “Miri, jo sóc el president de la Generalitat”. “Crec que m’he expressat malament. El que volia dir…” Jordi Pujol la talla: “Sé el que vostè volia dir i li contesto que sóc el president de la Generalitat. I prou”. Des de la meva posició de no coincidir políticament amb Jordi Pujol, de Convergència, defenso aquesta actitud d’exigència de respecte a la Generalitat de Catalunya que els seus representants –vinguin del partit que vinguin– hauran de reclamar en aquests anys crítics que s’acosten.

Bona part de l’entrevista és dedicada al tema de la immigració i, com és sabut, de Madrid estant “es pateix” per la catalanització idiomàtica de Catalunya. El president recorda oportunament als lectors d’EI País –repartits per tot l’Estat i també a Catalunya– que, “evidentment, la llengua castellana ha agredit la catalana, i no al revés; pot ser que algunes persones que ja fa anys que viuen aquí i que ara es troben que els parlen en català se sentin agredides, però la veritat és que els agredits hem estat nosaltres. Una agressió que no ha vingut de persones, individualment” –aquí, dic jo, caldria recordar que sí que hi ha hagut, i hi ha, una minoria influent de funcionaris i ocupants idiomàticament agressius– “però sí col·lectivament, com a membres d’un conjunt castellanoparlant”. Com que la periodista no entén el nacionalisme, en un moment determinat opina que “tant és ser d’un indret com d’un altre, oi?”, i el president li ho discuteix: “és important ser castellà, o català, amb independència de l’agressió. És important arrelar-se en el terreny de la personalitat profunda, cultural i lingüística, a les realitats concretes de tipus polític, a vegades relativament petites, però que proporcionen l’arrelament que l’home necessita.” “Jo no ho sento això, d’una manera tan passional…” “És una llàstima per a vostè. El fet és que a vostè li passa com als holandesos, que no tenen aquests problemes de tipus nacional, perquè mai no s’ha sentit perseguida”.

El president té raó, però no tota: ells també tenen ara problemes de tipus “nacional”, que no apareixien mentre era obligat que els nascuts en un indret de l’Estat pensessin, parlessin i actuessin com si haguessin nascut en un altre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.