Aquí, fins quan?

El sotrac polític de dijous mar­carà l’estiu i el final del procés, o pot­ser la resiliència del procés de l’1-O cap a un altre cicle, pot­ser amb acords pun­tu­als amb l’Estat quan con­vin­gui, i des­a­fi­a­ments quan facin falta i la injustícia sigui fla­grant, com està suc­ceint amb l’apli­cació reta­llada de la llei d’amnis­tia. Cer­ta­ment té raó Puig­de­mont adver­tint que encara som aquí, tot i que, fins quan resis­ti­rem o serem reduïts? L’inde­pen­den­tisme pot estar repri­mit i divi­dit, i en regressió entre els joves, però con­ti­nua sent un gran objec­tiu polític per a un gran gruix de la ciu­ta­da­nia del país. Més enllà de l’absència de rumb i que a vega­des, per adver­tir de l’excés de repressió esta­tal, cal­gui qüesti­o­nar les pròpies ins­ti­tu­ci­ons –el Par­la­ment o els Mos­sos d’Esqua­dra–, el que també hau­ria d’inten­tar el sobi­ra­nisme és no gene­rar més frus­tració, perquè ja en vam tenir prou després del 2017. Els mani­fes­tants de l’Arc de Tri­omf, en tor­nar a casa, es tro­ba­ven amb la inves­ti­dura d’Illa, s’ado­na­ven del des­propòsit poli­cial incapaç de dete­nir Puig­de­mont tot i el zel amb què havien pre­pa­rat el dis­po­si­tiu, i obser­va­ven com Junts esmo­lava el gani­vet per arra­co­nar una ERC asto­rada encara per la seva crisi interna. Crua rea­li­tat també, ampli­ada ahir amb la revenja d’Elena i Sallent.

La deso­bediència civil lide­rada per Puig­de­mont no hau­ria de caure en l’acció aïllada, encara que audaç, sinó inte­grar-se en una rei­vin­di­cació de sobi­ra­nisme capaç d’engres­car capes soci­als i votants com el 2017, i no cir­cums­criure’s a l’inde­pen­den­tista empre­nyat. Perquè fora de les prin­ci­pals ins­ti­tu­ci­ons i amb l’amenaça que els tri­bu­nals lami­nin parts de l’esque­let del país, com la immersió lingüística, difícil­ment s’eixam­plarà la base. Més i tot quan la cúpula dels agents se sumarà ara a la per­se­cució de Puig­de­mont. Només els fal­tava sug­ge­rir a Núria Par­lon, la futura con­se­llera, allò de “tro­bin-me Puig­de­mont”, com va dema­nar González a Belloch, en fer-lo minis­tre de l’Inte­rior, perquè per­seguís el fugi­tiu Roldán.