Absència de líders econòmics

Un líder d’un estat democràtic és aquell que té una auto­ri­tat moral sobre el seu ter­ri­tori i que pot influir posi­ti­va­ment en el seu desen­vo­lu­pa­ment. Parlo d’estat democràtic i d’un cert volum, ja que en els pas­sats Jocs Olímpics hem tin­gut una noia amb meda­lla d’or que por­tava el cognom Alfred i que per­tany a un estat que es diu Saint Lucia que des­co­nei­xia total­ment i que m’ha obli­gat a con­sul­tar l’Enci­clopèdia Cata­lana per saber que és una illa del Carib que té poc més de 180.000 habi­tants i que va ser des­co­berta per Cristòfol Colom.

En els estats democràtics actu­als hi ha pocs líders econòmics i polítics de nivell. Pot­ser n’hi ha als estats dic­ta­to­ri­als o tota­li­ta­ris, com pot ser la Rússia de Putin. Des­co­nec igual­ment les eco­no­mies de països com Austràlia o Nova Zelanda, dels quals no es troba una sola referència a la premsa d’aquí. Als EUA tenim el cas de Trump, que m’espanta força si acon­se­gueix un altre cop la pre­sidència el pro­per novem­bre. Per a la meva gene­ració, els Estats Units eren un model de règim democràtic, men­tre que amb la pri­mera pre­sidència de Trump ja van can­viar una mica les coses i entenc que can­vi­a­rien encara més amb una segona.

A Europa els països que inte­gren la Unió Euro­pea no tenen cap polític que sobre­surti. Hem obli­dat els Ade­na­uer, Churc­hill, De Gas­peri o Spaak que van aparèixer després de la Segona Guerra Mun­dial. És clar que si per tenir líders econòmics fa falta una guerra pel mig, es pot enten­dre la seva actual absència.

No m’embo­li­caré amb l’Estat espa­nyol i Cata­lu­nya, però sí que observo que hi ha poques voca­ci­ons polítiques entre per­so­nes de nivell. La política ha gua­nyat pocs par­ti­da­ris, ja que se la veu rela­ci­o­nada amb embo­lics o cor­rupció. Abans a totes famílies nom­bro­ses hi havia un noi que seria sacer­dot i un altre que seria polític. Els dos han des­a­pa­re­gut, suposo que per motius diver­sos.

A Cata­lu­nya, un líder econòmic seria per exem­ple aquell que hagués acon­se­guit la uni­tat dels par­tits inde­pen­den­tis­tes. És clar que amb l’enre­nou polític actual i l’exili, pot­ser ha estat difícil con­so­li­dar i fer pre­sents aquests líders.

Encara que no ho sem­bli, és més fàcil acon­se­guir acords econòmics din­tre de les dife­rents clas­ses soci­als que acon­se­guir acords polítics. Sem­pre, però, que dei­xem al marge tot el tema rela­ci­o­nat amb sala­ris i pro­ble­mes d’empresa, que enfronta i enfron­tarà les patro­nals i els sin­di­cats men­tre es man­tin­gui aquest des­gra­ciat sis­tema capi­ta­lista. Hi ha molts ter­renys econòmics en els quals seria rela­ti­va­ment fàcil tro­bar un acord sem­pre que hi hagués líders econòmics amb l’auto­ri­tat a la qual m’he refe­rit, líders que tin­gues­sin una autèntica capa­ci­tat de diàleg, molt per sobre de la que en aquests moments estan mos­trant la majo­ria d’ells, amb algu­nes excep­ci­ons.

Em sem­bla fona­men­tal el bon pres­tigi de la política i de l’eco­no­mia a nivell d’estat. Tenim bons empre­sa­ris amb alts conei­xe­ments econòmics, però pocs polítics de pri­mer nivell. Aquí i a tot arreu del món, pot­ser amb l’excepció de Saint Lucia, que no té cap mena de poder polític o econòmic a escala mun­dial.