Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

“Airiños”

El suïcidi d’un espanyol a la Unió Soviètica perquè no ha pogut tornar al seu país és una altra prova terrible del desarrelament humà –o de l’arrelament, segons com es mira. Enrique Camba (pel cognom penso que podia ser gallec) fou un dels infants emigrats durant la guerra del 1936. Ara tenia cinquanta-dos anys i conservava la ciutadania espanyola. Però conservava, pel que es veu, alguna cosa més que una certificació legal.

Ha estat un home de pega. Quan ja era a punt de tornar a Espanya fa temps, una inoportuníssima malaltia va impedir-li el viatge i reunir-se amb el seu germà, que també havia estat a la Unió Soviètica però que ja n’havia sortit. Un cop refet, es trobà amb nous entrebancs per part de les autoritats i a més, segons sembla, sense diners. L’acumulació d’inconvenients l’ha dut al suïcidi, pensant potser que si no hi havia manera de retornar a la terra gallega havia d’existir un cel gallec per a les víctimes de l’enyorança.

Enyorança de què, però? Tota la seva vida l’ha feta a la Unió Soviètica, llevat de la primera infantesa. Enyorança de la infantesa, doncs? Potser sí, si la recordava, i la devia recordar idealitzada i embellida; però sobretot, imagino, enyorança d’allò que no s’ha viscut, que és un abassegador sentiment que a vegades ens envaeix a tots. Enyorança d’allò que hauríem pogut viure i que les nostres successives tries de camí ha fet impossible. Jo estic segur que més que no pas allò que hem estat, el que ens entristeix –el que enyorem– és allò que no hem pogut ésser. Si això ens passa als qui vivim en un àmbit que podem considerar propi, és comprensible la ferida que comporta quan s’ha produït un trasplantament radical i en la nova terra no han crescut noves arrels.

Rosalía de Castro ho va escriure:

Airiños, airiños, aires,

airiños da miña terra…

Sin ela vivir non podo…

Enrique Camba ha dut la imatge poètica a la dura realitat: sense la seva terra, no ha pogut suportar més la vida. Fa la impressió que en aquell mateix barri d’aquella mateixa ciutat d’Ucraïna hi viu encara gent que possiblement és feliç, o que almenys no es considera infortunada, i que un home entre ells pot haver estat, durant quaranta anys, un permanent i irremeiable –ara s’ha vist– cas a part. Tot pel fet d’haver nascut en una altra banda i no haver oblidat mai, sospito, que havia estat víctima d’una decisió que no havia estat seva: exiliar-se d’infant. El sentimentalisme és font de vida i font de destrucció, i vet aquí una frase de Rusiñol que no és gens “humorística”: “De la mateixa manera que hi ha persones que han de dur ulleres fosques per no espatllar-se la vista, n’hi ha que caldria que duguessin una funda negra damunt del cor per no fer-se malbé la vida”.

Però no hi ha protecció que valgui quan els “airiños” són dins el cor, i uns funcionaris no trobaran mai, en la relació de motius vàlids per a abandonar un país, el concepte de “saudade”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.