Contra el groc, ara

Els taxis barcelonins potser deixaran de ser grocs. Sem­bla que la ma­jo­ria de taxistes pro­posen que els taxis no siguin, com ara, de color negre, amb vis­i­bles su­perfícies grogues, sinó de color blanc i que duguin una sim­ple franja groga di­ag­o­nal a la porta. Els ar­gu­ments són: la tem­per­atura in­te­rior és més fresca en un ve­hi­cle pin­tat de blanc; pin­tar les ac­tu­als su­perfícies grogues és car; les fàbriques de cotxes no serveixen ràpi­da­ment ve­hi­cles ne­gres, perquè se’n pro­dueixen pocs.

Tot això deu ser ver­i­tat, en­cara que si analitzéssim a fons cada un d’aque­sts as­pectes de­sco­briríem se­gu­ra­ment que hi ha solu­cions vàlides “si tenim interès a man­tenir” la nos­tra tradició taxística. El punt clau és aquest: l’interès no ex­is­teix. Una de les grans il·lu­sions barcelonines és la mod­i­fi­cació contínua i sem­pre es troben raons per a des­fer.

Els taxis de Nova York són ínte­gra­ment grocs i això fa que, quan ar­ribem en aque­lla ciu­tat, hi trobem un el­e­ment que ens és fa­mil­iar. Als taxistes nord-amer­i­cans no se’ls ha acu­dit de can­viar-ho. Algun dia, quan Barcelona ja sigui to­tal­ment trans­for­mada i la vulguem recor­dar, hau­rem d’anar a Nova York a veure els taxis, a París a veure els tramvies, a Viena a veure els cafès clàssics… Re­sulta que moltes grans ciu­tats con­ser­ven allò que nos­altres hem desmuntat.

I els prob­lemes que pot reg­is­trar el color negre no deuen ex­i­s­tir a Lon­dres, perquè tots els taxis ho són…

Aquí no parem de des­men­tir-nos o d’im­pro­visar. Un dia van de­cidir pin­tar els au­to­bu­sos de verd, en comptes del tradi­cional ver­mell. Per què? No van tri­gar gaire a començar un altre procés de re­pin­tar de ver­mell els que ja havien estat pin­tats de verd. Els au­to­bu­sos londi­nencs no han can­viat de color. Barcelona és el cul d’en Jaumet pictòric. Sen­tiré que els taxis ja no siguin grocs, però ho ac­cep­taré, és clar, si els taxistes creuen que és ben­eficiós.

Posats a refer, però, no ens aturem en aquest punt. Pro­poso d’afe­gir-hi d’al­tres mod­i­fi­ca­cions, per a les quals hi ha raons ev­i­dents:

Pos­si­bil­i­tat de posar en cir­cu­lació taxis capaços per a cinc vi­at­gers, com n’hi ha a moltes ciu­tats.

Restabli­ment de la sep­a­ració entre taxista i pas­sat­gers mit­jançant un plàstic trans­par­ent –no gens per­illós, com­parat amb el vidre– com també s’ha con­ser­vat en d’al­tres països, que fou suprimit aquí per un con­cepte er­roni de la con­fra­ter­nització. Es tracta que el taxista pugui, en el seu àmbit, obrir o tan­car la finestreta al seu gust, posar la ràdio sense mo­lestar el client que no té ganes d’es­coltar-la, que els pas­sat­gers puguin fumar o con­ver­sar lli­ure­ment, etc.

Apren­dre a dir bon dia, si us plau i moltes gràcies per part de taxistes i usuaris.

Si això es fes, no em doldria de sac­ri­ficar el groc, perquè els taxis barcelonins tin­drien, com se sol dir, “un altre color”.