Raça humana
De vacances en un càmping
No són sant de la meva devoció però he cedit davant la pressió de la canalla i he passat uns dies en un càmping. Potser l’element definitiu per deixar-me convèncer ha estat recordar que molts usuaris habituals repeteixen com un lloro que aquestes instal·lacions són el més similar que hi ha a viatjar sense fills. I no és pas que no els vulgui a prop, els fills, és que el període sense escola està prou avançat com perquè les forces comencin a flaquejar. Així que quina millor opció que fer una escapada amb ells però a un lloc on, a priori, estaran ben distrets. Realment he comprovat que hi ha moments que et tornes amnèsica i la teva ment elimina que allà hi has aterrat amb criatures. “Fills? Quins fills? Si jo he vingut a llegir.” El problema és que tu t’oblides d’ells però ells no s’obliden de tu, sobretot si tenen gana –massa sovint– o necessiten diners –més sovint del que a tu t’agradaria–, així que l’equació no és tan perfecta com ens venen. Un altre element que juga a favor de l’elecció d’un càmping, si no és gaire lluny de casa, és que els seus defensors diuen que és una de les opcions més barates que hi ha, si descartes quedar-te tancat dos mesos a casa com a variable vacacional. Partint del fet que “barat” ha desaparegut de tots els manuals que conjuguen vacances i família –i de la vida en general–, jo no veig la ganga per enlloc, si és que es tractava d’això. Tampoc no li he sabut trobar la gràcia al programa d’activitats en grup, però això pot ser conseqüència de tenir fills adolescents, amb aquella mania d’aixafar-te la guitarra i dedicar-te contínues mirades de “no es pot fer més el ridícul” cada cop que mous una extremitat del cos o cada cop que exhales aire. El cas és que, viscuda l’experiència, ells tenen clar que hi volen tornar l’any vinent, però jo abans hauré d’esborrar de la ment la imatge de tanta gent menjant sense samarreta.