Gas pebre. Però encara hi som!
“Et preparo el mòbil i mira si ens agafes; difícil, ja ho sé.” No hi va haver retrat. No vaig saber veure el president d’entre la comitiva, que, des de l’escenari de l’Arc de Triomf, s’encaminava al Parlament. Atapeïts, trobem tancat l’accés principal a la Ciutadella. Volem ser, com tantes vegades, davant del Parlament, com en la investidura del 84, quan els socialistes de Felipe van engegar la querella contra el president Pujol. Amb fermesa, arribem a la porta més a l’est, darrere la Cascada Monumental. Uns mossos guarnits amb tota la parafernàlia antiavalots ens aturen. Som gent pacífica. Volem fer costat al president; encara crèiem que hauria pogut accedir a l’hemicicle. Persistim, cantem L’estaca. Estirant tots, i la valentia dels de primera fila, la majoria novells en aquesta posició –els professionals deuen fer vacances—, tombem la línia de mossos. Els primers entren al recinte. Superats, la nostra policia, aquella que hem format a Mollet –i ara molts ni es qüestionen obeir un jutge que no accepta lleis aprovades–, de cop i volta ens llança gas pebre, quedem atrapats, ens ofeguem, no hi veiem, ens pica tot, nas, clatell, braços... Fins que no ens trobem amb el Pere, que havia quedat al capdavant, no quedem tranquils. Ens refem. Aigua, llet i ombra. Celebrem que, com que no va poder accedir al ple, Puigdemont optés per refer el camí a l’exili i no es deixés atrapar, en una gàbia, en va. La llibertat bé val unes sacsejades, i treure, durant una estona, el fetge per la boca. Encara hi som! #Lleials1O
Vallirana (Baix Llobregat)