Apocalipsi

Que malament que porten els partits això de perdre. No dic que no sigui humà, que ho és. A tothom li agrada guanyar i més quan el que se suposa que guanyen són les idees. Però hi ha qui entén estar a l’oposició com una carta blanca per dibuixar un món apocalíptic. Això ho feien molt els del partit trist de color taronja, que sempre estaven enfadats –i així els ha anat–. I el PP sembla haver agafat el mateix full de ruta: presentar la fi del món en cada moment amb l’únic objectiu d’insuflar por a la resta de l’Estat espanyol quan de Catalunya es tracta. És el que va fer fa un parell de dies el seu líder, Alberto Núñez Feijóo, en parlar de la investidura del nou president de la Generalitat, Salvador Illa. La seva conclusió és que la investidura del socialista deixa un escenari “pitjor que abans del procés”. No només això, sinó que es tracta d’una “emergència nacional”. De debò un polític que aspira a dirigir un país no calibra el que diu? Una emergència nacional és una cosa molt grossa. No ho és que els ciutadans en unes eleccions dipositin un vot en una urna i configurin un Parlament. Una altra cosa és que els resultats t’agradin o no. I els dels PP, encara que hagin pujat, mantenen el partit com una formació residual a Catalunya que no hi té res a pelar. Una emergència nacional, per exemple, seria que el poder judicial es passés per allà on seu una llei com la de l’amnistia i passés per sobre del poder legislatiu. Però això deu ser qualitat democràtica.

És tal l’apocalipsi que veu Feijóo perquè ERC ha fet president Illa, que reunirà els presidents autonòmics –els seus, aquells que governen amb Vox– al setembre per tractar de la resposta a aquest “desafiament”. Un desafiament incrementat pel ridícul després de la desaparició de Carles Puigdemont del mig de Barcelona.

Catalunya no està pitjor que abans del procés. S’ha posat sobre la taula la demanda nacional, amb uns resultats decebedors, això sí. Però almenys la ciutadania ha pres consciència de la classe política que tenim, de la qual Feijóo i la seva acòlita de la Comunitat de Madrid en són els pitjors exemples.