Ràbia i gàbia

En tant que policia integral, els Mossos d’Esquadra no són un cos discutit. A Catalunya no hi ha una sensació diferencial d’inseguretat i les xifres demostren que tant en els delictes contra les persones com contra la propietat, les presons o el trànsit, els Mossos tenen bons nivells d’eficàcia i resolució. Fins i tot sèries rigoroses com Crims deixen clar el nivell tècnic de les investigacions de la policia catalana. Els Mossos són una policia eficient, la qüestió no és aquesta.

El problema dels Mossos és fins a quin punt són fiables com a policia política de l’Estat. El funcionament autònom en els atemptats del 17-A i, sobretot, el rebuig a implicar-se en les agressions a la població civil de l’1 d’octubre del 2017 ha generat un gran interès de Madrid per controlar i compassar les funcions com a policia política amb les del CNP o la Guàrdia Civil. L’Estat no es pot permetre, ni com a hipòtesi, haver de tornar a enviar policies espanyols fanatitzats –“a por ellos, oé!”– a Catalunya, enmig de banderes i botzines, perquè això fa massa evident la relació colonial amb els catalans. L’ideal, per tant, és que totes les funcions polítiques les assumeixin els Mossos. Per això tantes purgues contra els agents que poden ser considerats independentistes i, en paral·lel, la màniga ampla a seccions com la Brimo, que van demostrar un nivell d’adhesió molt alt quan la revolta d’Urquinaona.

La cirereta d’aquest procés de fidelització dels Mossos a la causa del règim espanyol havia de ser la detenció del president Puigdemont per uns policies dirigits per un conseller (suposadament) independentista i a les ordres d’un president d’ERC. Tot això, com a última escena abans de traspassar el poder al PSC i integrar Catalunya a la cleda autonòmica, governada per un baró socialista i amb Puigdemont, emmanillat, a Madrid... En fi, ja gairebé notaven els copets a l’espatlla del jutge Llarena, quan el fugado va i se’ls escapa. Quina ràbia. Operació Gàbia i que es foti tothom!