Per a tothom

El tòpic polític és car­regós. Sobre­tot, per boca d’alguna auto­ri­tat relle­vant. Fins i tot sol ser pro­fun­da­ment nociu, a la curta o a la llarga, en tota soci­e­tat auto­pro­cla­mada democràtica. El tòpic polític és un clixé repe­ti­tiu que, a part de mos­trar-nos una pre­o­cu­pant falta de cri­teri i d’ima­gi­nació, aboca un virus letal a la intel·ligència dels ciu­ta­dans. Això sí, com tots els tòpics, és fàcil­ment assi­mi­la­ble per a una població cata­lana anes­te­si­ada política­ment par­lant (que ha estat el propòsit d’alguns dels des­ta­cats caps de brot super­vi­vents del 2017). El 133è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya va pren­dre pos­sessió del càrrec dos dies després de la seva inves­ti­dura al Par­la­ment amb els vots a favor del PSC, ERC i els comuns. La presa de pos­sessió va ser aco­lo­rida amb un dis­curs del pro­ta­go­nista far­cit de tòpics per que­dar bé davant els uns, els altres i els que venien de les Espa­nyes. El pri­mer tòpic este­re­o­ti­pat que vam sen­tir fou la clara intenció de “gover­nar per a tot­hom”. Va ser sen­tir això i pen­sar en la màxima popu­lus vult decipi, ergo deci­pi­a­tur (‘el poble vol ser enga­nyat, així doncs, enga­nyem-lo’). Lla­ti­nada anònima, però de veri­tat incon­tes­ta­ble.

El mateix pre­si­dent sap que el tòpic dit és sem­pre impos­si­ble de dur a la pràctica. Tan­ma­teix, ja fa més de 30 o 40 anys que el sen­tim. Es podia dir una altra cosa sent com és un govern en clara mino­ria? Sí, però a mi no em paguen encara per fer dis­cur­sos polítics. El nou pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat també va afir­mar que la seva volun­tat és dur als cata­lans tres coses que no s’han dit mai: “La màxima lli­ber­tat, pros­pe­ri­tat i igual­tat.” Hi fal­tava la fra­ter­ni­tat. Però pot­ser li hau­ria que­dat massa maçònic o massa afran­ce­sat. Un altre tòpic ben inten­ci­o­nat: “Unir res­pec­tant la diver­si­tat i la plu­ra­li­tat.” La qual cosa és molt llo­a­ble, sem­pre que la tolerància i el res­pecte siguin la llei impe­rant, cosa que tota per­sona nada en aquest racó de terra sap que no és així. El sai­net nos­trat fou el tòpic en què par­lava del català mirant d’acon­ten­tar tot­hom: “La defensa de la llen­gua, la cul­tura i la terra no és mai con­tra ningú.” Demana perdó per fer allò que qual­se­vol país del món fa sense cap temença. Final­ment, a part de les seves fide­li­tats a un rei Borbó (sense recor­dar que fou un rei d’aquesta família qui fa més de 300 anys va eli­mi­nar el càrrec que ocupa), el nou pre­si­dent torna amb un tòpic que ja fa massa temps que corre i que és una fal­se­dat històrica: “Cata­lu­nya, terra d’aco­llida.”

Fora bo recor­dar que en gran part de les Corts cele­bra­des a Cata­lu­nya (1291, 1359, 1333, 1359, 1413 1422, 1470, 1481 i 1547, per no allar­gar-me) s’hi van dic­ta­mi­nar tot de dis­po­si­ci­ons con­tra els estran­gers, és a dir, els que no eren natu­rals del Prin­ci­pat: cas­te­llans, fran­ce­sos, geno­ve­sos i, fins i tot, ara­go­ne­sos, amb els quals, mal­grat for­mar fede­ració, les raons eren cons­tants. Si fa no fa, com ara. Aque­lles lleis, ampli­a­des amb el pas dels anys, deien que els estran­gers del Prin­ci­pat tenien expres­sa­ment pro­hi­bit exer­cir càrrecs civils i eclesiàstics en aquesta “terra d’aco­llida”. El fet eclesiàstic és com si avui diguéssim judi­cial. I un altre exem­ple sor­pre­nent: el 1461, el govern muni­ci­pal de Bar­ce­lona veu a la ciu­tat un excés de cas­te­llans i gas­cons pro­blemàtics i declara direc­ta­ment la pena de mort a tot aquell immi­grant que no demos­tri arre­la­ment o casa pròpia o llo­gada. És clar que pot­ser el pro­blema és que, per a la majo­ria dels polítics con­tem­po­ra­nis, la història de Cata­lu­nya comença a par­tir de la Segona República Espa­nyola, com si abans no hagués exis­tit res. Mal­grat tot, atès que el nou pre­si­dent ha accep­tat el nom­bre 133 seguint la llista de pre­si­dents de la ins­ti­tució des de Beren­guer de Cruïlles, de facto reco­neix les Corts esmen­ta­des i les lleis que s’hi van dic­tar. Per tant, fer esment del tòpic “terra d’aco­llida” sense tenir en compte que històrica­ment, d’aco­llida, poca cosa, almenys fins al 1714, quan per força es van aca­bar aque­lles lleis, doncs és, si més no, una mos­tra d’ignorància. Es podrà al·legar que sim­ple­ment és una fórmula de cor­te­sia con­tem­porània, que les coses avui dia han can­viat molt, que l’huma­nisme ha de pre­val­dre... Tan­ma­teix, dei­xar anar el tòpic tot fal­se­jant la rea­li­tat històrica no deixa de ser una mani­pu­lació interes­sada, nas­cuda arran d’una pre­sumpta pau social que sem­pre ha tin­gut aires de geno­cidi envers la població autòctona secu­lar.