Un cap d’Afrodita emporitana

Vaig trobar-lo en un portal de llibres de segona mà ja fa uns quants anys, i encara que en aquell moment no em va fer el servei que n’esperava, perquè no sempre el passat ens consola de no saber-ne prou avui, l’he guardat com una relíquia, potser perquè la portada venia il·lustrada amb el suposat cap d’Apol·lo trobat el 1907 a Empúries que va resultar que era d’una Afrodita. És un cap preciós, fins i tot amb el seu nassarró esmussat de tants de segles que devia passar enterrat a la sorra de la platja, erosionat per l’aigua de mar i les curculles. Una cara trencada, com tantes altres que n’hi hauria anys a venir. El doctor Pere Bosch Gimpera, l’autor de L’art grec a Catalunya, aquest quadernet de vell de 1937 imprès a les Gràfiques Thomas col·lectivitzades, com assenyala el peu d’impremta, i que recupero just ara que el Museu Nacional d’Arqueologia ha renovat l’exposició del museu d’Empúries, la catalogava com a Testa d’Afrodita (o d’Àrtemis), i n’establia les mesures (setze centímetres d’alt), el material (el marbre), la datació (entre finals del segle IV i principis del III) i un estil que, diu, semblava influït per l’escola d’Escopes, escultor àtic contemporani del prestigiós Praxíteles, l’artista que va inventar la columneta on aguantar-se d’aquells cossos perfectes que ja no ho semblen tant si necessiten un pal per continuar drets, i que té, com quasi tota l’escultura grega, una estranya propensió a l’expressió embadalida, amb la boca entreoberta i el tors en tensió, com si ja hagués estat pensat per resistir una guerra. També aquesta Afrodita o Àrtemis o Apol·lo mira a la llunyania, però els llavis, premuts i carnosos, ja saben què veuen aquests ulls buits de celles alacaigudes. No desafien la marinada: l’accepten, la ploren. Bosch Gimpera parla de la Neàpolis emporitana com d’un jaciment major. El 1937, en plena guerra. A qui devia interessar-li, això, el 1937? Totes les il·lustracions del llibre, que formava part d’unes ‘Monografies d’art hispànic’, procedeixen d’exemplars trobats a les ruïnes d’Emporion, aquest sorral que sovint ens mirem com si fos un mer decorat de vacances, davant el qual plantar-hi el para-sol i la tovallola. Ai, sota la mirada profèticament trista del nostre caparronet d’Afrodita.