Un món malnodrit

La revista mèdica The Lancet ha dedicat un editorial a les prioritats en política sanitària de la candidata demòcrata a les eleccions dels Estats Units, Kamala Harris, i els reptes que haurà d’afrontar si guanya, amb el benentès que l’esperança de vida està baixant al seu país. El 2022 era de 77,4 anys i el 2019, de 78,8. També esmenta que l’esperança de vida a l’estat de Mississipi és de 71,9 anys, més baixa que la de Mongòlia (72,6) i Síria (72,3). Això no sols es deu a les febleses de l’assistència sanitària pública, sinó també als alts nivells de certes patologies, com l’obesitat, la diabetis i els trastorns cardiovasculars, relacionades amb mals estils de vida i d’alimentació.

El problema és global. Aquest juliol, una altra revista mèdica, The New England Journal of Medicine, en una revisió sobre la malnutrició (desequilibri entre necessitats fisiològiques de l’organisme i disponibilitat de nutrients, per excés o per defecte), recorda que contribueix a contreure –o causa– múltiples malalties agudes o cròniques. Aquest abril, El Punt Avui publicava l’article de Daniel Postico “Tornen les malalties victorianes”, en què es referia a l’augment al Regne Unit de “velles malalties” com el raquitisme i l’escorbut, degudes al dèficit de vitamina D i vitamina C, respectivament.

La creixent acumulació de població a les ciutats i la consegüent desertització de la resta del territori tenen efectes negatius sanitaris i socials, però també alimentaris.

Un informe del Comitè de Seguretat Alimentària Mundial de les Nacions Unides mostra que més de tres quartes parts de la població mundial amb disponibilitat insuficient d’aliments viuen en regions urbanes i periurbanes, i que, en aquest sentit, el món rural se’n surt millor.

Però no tots els problemes d’alimentació i salut deriven de l’escassedat, sinó també dels excessos. La Gran Depressió dels Estats Units de 1930-1933, per exemple, no va representar una disminució de la salut i l’esperança de vida sinó ben al contrari, perquè per força es menjava menys i, de fet, més sa. En canvi, en els períodes de creixement econòmic dels anys vint, la mortalitat havia augmentat. Avui els problemes alimentaris continuen sent els mateixos i no són exclusius dels Estats Units. Els uns passen fam i els altres s’alimenten a còpia dels excessos i desequilibris de la dieta dita “occidental”, amb massa calories; poca cuina; poc llegum, verdura i fruita, i poc temps dedicat als àpats.

Un estudi recent de l’Institut Americà de Recerca sobre el Càncer posa en relleu les formes d’alimentació de les denominades “zones blaves”, on l’esperança de vida és més llarga. Considera exemples de zones blaves Loma Linda, a Califòrnia; Nicoya, a Costa Rica; Icària, a Grècia; Sardenya, a Itàlia, i Okinawa, al Japó. D’aquests llocs, en destaca l’alimentació preferentment vegetal i variada i equilibrada, la vida activa, les relacions personals freqüents, i menjar amb calma a taula i amb companyia, és a dir, la dieta i l’estil de vida mediterranis, que poden tenir moltes formes i molts noms segons l’entorn, i que anem abandonant. Hi ha moltes formes d’alimentació africanes, asiàtiques i llatinoamericanes, adaptades al seu entorn, que també són ben saludables.

No es tracta que les dietes hagin de ser radicalment vegetals, o amb una mica de peix, que és l’únic aliment animal que accepten certes tendències. Com recordava l’any passat la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura), la carn, la llet i els ous, amb moderació, són font essencial de nutrients, com proteïnes de qualitat, ferro, zinc i vitamina B12, dels quals no és fàcil disposar en quantitats adients en una dieta exclusivament vegetal. Tampoc hem de malfiar-nos de la tecnologia aplicada als aliments, però una proporció important dels quals ha de ser a base de productes frescos i de proximitat.

En definitiva, hem de menjar poc, però suficient i equilibrat, i pair bé. Si no, anirem cap a un món cada vegada més malnodrit. Fent-ho així, contribuirem a moderar el creixement global del planeta i a fer que sigui més sostenible, com plantejava recentment en aquest diari Santiago Niño Becerra, i a millorar la nostra salut i la de l’entorn, com sostenia Irene Casellas en l’article “La bicicleta”. Si no ho fem, la humanitat estarà cada vegada més malnodrida, per defecte o per excés.