Montilla recepta unitat

Una hora de rellotge. És el temps, clavat, que el president de la Generalitat va esmerçar per fer el balanç del pas de l’Equador del seu govern. D’entrada, tres quarts d’hora d’inventari de la gestió del seu govern. Comprensible, per bé que a l’inici de la conferència havia dit que ens estalviaria el tràngol feixuc d’aquesta mena de lletanies. A partir d’aquí, i sense emfasitzar cap frase ni variar el to en cap moment, va fer aparèixer els tres temes esperats: la crisi, el finançament i la resposta del govern a una retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional. Sobre la crisi, a més de penjar-se la medalla de ser dels primers de dir-ne pel seu nom, va advertir que encara serà més dura del que ens pensem i que caldran sacrificis importants. Res de nou.

Allò que algú etiquetaria com el discurs de la por, ell ho ven com a realisme sense embuts. Pel que fa a l’acord pel nou model de finançament que arriba “en temps de descompte”, el president recorda a Espanya que no pidolem res sinó que reclamem allò que és “just, urgent, inajornable i que és de llei”. Amb tot, aquest advertiment a Zapatero tampoc no és nou i ja fa setmanes que apel·la a una intel·ligència del PSOE que cada vegada més sembla un oxímoron. Va valer la pena arribar fins al final d’una conferència llegida amb escassa traça per arribar a la notícia. Finalment es va desvelar quina serà la resposta del tripartit si el TC ens limita l’autogovern. Montilla proposa, com a pla B, fermesa institucional i realisme polític. És a dir, plantar cara “sense resignada passivitat” però deixant-nos de referèndums com els que demanaria CDC i ERC. Pel president, els “horitzons improbables” són una trampa. Ell aposta per una resposta unitària, “sòlida, majoritària i inequívoca”. Això, més que trampa, és utopia. Encara que repeteixi que “junts som més forts”, els nostres polítics ja han demostrat a bastament que no saben defensar-nos com un sol home.