Finestres, paisatge i falses il·lusions

Cap­baixa, admi­rant un lli­bre sobre l’Intent de comen­tar-hi el poema d’en Joan Mara­gall ‘Sole­iada’. La capa­ci­tat d’Enric Casas­ses de des­gra­nar, sos­pe­sar, ana­lit­zar amb lupa les parau­les d’un poema. La revista Time Out el 2015 en va fer aquesta pre­ci­osa valo­ració: “L’ope­ració de Casas­ses és aquesta: aga­far cada vers del poema d’en Mara­gall i sos­pe­sar-lo, per veure si és arrel o brot i cap a on vira, què empeny, què car­rega, en cali­bra llums i ombres i, amb lupa, ens n’ense­nya les ver­go­nyes. El poema, sobre una noia que s’estima amb el Sol, se’n queda pre­nyada i dona a llum –mai més ben dit– un infantó semi­diví, és pura joia de viure, i el que fa en Casas­ses és escla­tar aquesta con­den­sació mara­ga­lli­ana i escam­par-ne la claror seguint la pròpia ona expan­siva.” I aixeco el cap, miro la fines­tra i em trobo un pai­satge pro­per i fugaç, d’arbre­des de fulla blanca i pla­te­jada, i a la llu­nya­nia el Montgrí que len­ta­ment albira el dia. La mirada des d’un tren sem­pre és espe­cial. Quin gust poder aga­far-lo cada dia per anar a tre­ba­llar. Poder gau­dir de poe­sia, novel·la, o d’apunts..., o sen­zi­lla­ment badar, men­tre el tram­via et porta a lloc. Perquè per fi tenim trans­port públic arreu. Perquè sí, les llar­gues rei­vin­di­ca­ci­ons per recu­pe­rar els trens petits, els de tota la vida i més enllà, s’han fet rea­li­tat. Perquè totes les capi­tals de comarca estan inter­co­mu­ni­ca­des per aques­tes màqui­nes que silen­ci­o­sa­ment et mos­tren fines­tres de pai­satge fugis­ser, men­tre romans qui­eta i pen­sa­tiva. El tren petit que con­nec­tava Palamós amb Girona pas­sant per la Bis­bal d’Empordà o el Tren Pinxo que anava de Banyo­les a Girona i tants altres que podria haver-hi, ocu­pant part de les car­re­te­res actu­als que han que­dat bui­des i fent de la mobi­li­tat sos­te­ni­ble un pun­tal de país. I de cop des­perto i em dic “Sem­pre som­ni­ant des­perta”. Malau­ra­da­ment la poe­sia s’esva­eix i topes amb la rea­li­tat, la crua política ambi­en­tal actual: que si ampli­ació de l’aero­port de Bar­ce­lona, que si és tan neces­sari el quart cin­turó, que si Cata­lu­nya no es pot des­pren­dre del casino més gran d’Europa, que si dese­nes de macro­mo­lins eòlics al bell mig del golf de Roses. Quina man­dra de país, quina man­dra d’agenda ambi­en­tal. Men­tres­tant som­ni­a­rem des­per­tes que algun dia es podria pen­sar en gran, en dife­rent.