La mirada d’Heròdot
Josep Poch Clara. Catedràtic d’ensenyament secundari
Rèquiem pel gènere epistolar
En el moment d’escriure aquest article el Kindle em diu que ja he llegit el 58% d’Un cor furtiu. Vida de Josep Pla, de Xavier Pla, un llibre monumental, exhaustiu, minuciós, apassionant, esplèndidament documentat i magistralment escrit. Per als lectors de Josep Pla suposa descobrir la cara oculta de l’escriptor més enllà dels seus escrits: la seva vida privada, familiar, laboral, política i d’amistats amb tot luxe de detalls. Com a fonts, el biògraf ha utilitzat documents de tota mena, però sobretot cartes rebudes per Josep Pla, cartes enviades per ell mateix i cartes entre altres persones amb referències a ell. Pel que fa a la seva vida privada, són especialment rellevants les cartes que li va enviar la que va ser la seva parella durant 15 anys, Adi Enberg. A través d’aquestes cartes l’autor reconstrueix la relació, que va tenir molts alts i baixos, i de la qual Josep Pla no en va escriure ni una sola ratlla en les obres que va publicar.
Un novel·lista francès del segle anterior a Pla que també escrivia i rebia moltes cartes era Gustave Flaubert, el creador del narrador omniscient, un narrador en tercera persona que coneix la història i les accions de tots els personatges i també els seus pensaments i sentiments. Flaubert va posar en pràctica aquesta tècnica inèdita i revolucionària a la magistral novel·la Madame Bovary. També s’escrivia cada dia amb la seva amant, Louise Colet, amb qui compartia les seves idees literàries. És a través d’aquestes cartes, que s’han conservat, que sabem com l’autor va crear aquesta nova tècnica i el nous tipus de narrador, que segons ell mateix havia de ser “com Déu, invisible però present a tot arreu”, i també podem reconstruir la biografia de Flaubert, ja que explicava el seu dia a dia a la seva estimada.
Durant segles el principal mitjà de comunicació a distància entre persones era la carta i també la postal. Podríem posar milers d’exemples com els de Josep Pla i Gustave Flaubert. Abans, comunicar-se sovint volia dir enviar-se una carta cada dia, mentre que ara ens podem comunicar diverses vegades per minut. L’estructura, el contingut i la reflexió prèvia d’una carta o un missatge de WhatsApp són molt diferents. La carta té continguts habitualment més profunds i extensament plantejats que els missatges de telèfon mòbil, que són molt més superficials.
A finals dels anys 90 del segle XX es va generalitzar l’ús de correu electrònic al món i les cartes manuscrites o mecanoscrites van passar a la història. L’any 2009 es crea WhatsApp, i entrem a l’era de la missatgeria instantània, en la qual encara hi som de ple. Avui dia tot ens ho diem per via electrònica. Ens hauríem de preguntar com ho faran els historiadors i biògrafs del futur per conèixer la vida dels personatges del segle XXI, ja que tota la informació privada que hauran generat o rebut estarà en mans de Google, Meta, Telegram, X i altres plataformes. Es podrà accedir als comptes de persones difuntes si algú vol conèixer la seva vida?
Per cert, les cartes que Pla va escriure a Adi van ser destruïdes per ella mateixa i per tant ja no podrem saber mai el seu contingut. En el cas de Flaubert va ser a l’inrevés: una seva neboda va cremar les que li havia enviat Louise per ser “massa eròtiques”. Alguns es lamenten d’aquesta crema, però ben mirat, si eren cartes íntimes dedicades només a Flaubert potser millor que la resta de mortals no les hàgim pogut llegir; formaven part de la intimitat entre dues persones i el safareig en aquesta vida té un límit, per molt que es tracti de l’autor de Madame Bovary.